Sílvia Munt repeteix direcció a la Sala Gran del TNC. Si al 2009, va presentar un text de Yasmina Reza (Una comèdia espanyola), ara rescata un text del 1989 de Josep Maria Benet i Jornet. Desig no respon als canons de teatre costumista, de personatges de la Barcelona derrotada (Una vella, coneguda olor, Salamandra…) si no que mantenen un to molt més intrigant com la seva darrera trilogia de duets (Soterrani, Dues dones que ballen, Com dir-ho) o aquella dolorosa L’habitació del nen, també rescatada al Teatre Almeria el 2016. La directora torna a presentar un espai buit, conceptual, en què l’audiovisual hi presenta una darrera sorpresa. Els personatges de Desig estan desorientats, sobreviuen més que no pas són membres actius de la trama. Tots tenen una amargor que els rossega per dins i que, com a màxim, estan aprenent a conviure-hi. Són d’aquells que pensen que la vida és la joventut (és l’ombra que reviu Anna Sahun). I que la maduresa només serveix per recordar-la i per, com a molt, emmirallar-s’hi en la vida dels fills. La segona residència és una forma d’escapar a una mena de quotidianeïtat que aclapara; potser que fa por enfrontar-s’hi a tanta grisor (com el personatge de Carles Martínez). Hi ha una amenaça latent evident amb les trucades silencioses que rep la dona (Laura Conejero). I en la bondat estranya del conductor amb avaria s’hi amaga una certa perversió, una por que el té tenallat al revolt (sí, Raimon Molins, inquieta). La carretera imaginada evoda, de fet a la intriga d’Eva contra Eva, també dirigit per Sílvia Munt.

La Sala Beckett, que ha dedicat la temporada al seu autor de referència (és l’avi de la dramatúrgia actual; tothom s’hi sent a gust a redós seu, també ha obert la temporada amb un treball de Papitu: Descripció d’un paisatge, en la que també hi intervenia l’actor Carles Martínez, per cert. Al TNC se li gira feina perquè, ara ja ha de jugar a tres pistes: reivindicar el teatre català del segle passat (Guimerà, Rusiñol, Pitarra, Vallmitjana i Oliver o Espriu); mantenir el repertori de Benet i Jornet (i els seus fills dramatúrgics amb Belbel, de cap de cartell) i donar veu a les autories del nou mil·lenni (un grapat dels que ja van debutar al T6 a més dels de collites posteriors). Aconseguir aquest equilibri és el signe d’una tradició que salva els anys en què es va trencar amb el devenir històric del teatre autòcton.

La direcció de Sílvia Munt és molt diferent a la de la comèdia Les irresponsables. Perquè la peça, tot i que conviu amb personatges de la mateixa generació beu d’una font molt diferent. En la no acció dels personatges, en les seves mentides, hi ha les seves pors i les seves fragilitats. Els petons ofeguen, sí, però no està clar si maten a la por o, en realitat, l’envien a un abisme encara més profund; aquesta és una decisió que Sílvia Munt (i Benet i Jornet, a l’hora d’escriure-ho) deixen oberta a la interpretació de cada espectador.