Manolo Alcántara (Esparreguera, Barcelona, 1970) compleix enguany 25 anys de trajectòria professional. Durant aquest quart de segle, la seva carrera ha fet alguns tombs però ha estat sempre molt coherent. Ha col·laborat amb Comediants i Mont&Cia, cofundat Circo Imperfecto (2000) i fundat Solo Manolo i Cia. Manolo Alcántara (2014), companyies amb les quals s’ha consolidat com un dels artistes més interessants i genuïns de l’actual panorama escènic.

Després de Plecs, un dels millors espectacles de circ de sala produïts a Catalunya els últims anys, i de l’intimista Rudo (2014), presentat en un commovedor espai circular dissenyat magistralment per l’escenògraf Xavier Erra, ara aquest artista artesà, a qui li agrada definir-se com autodidacte, ens presenta una nova creació que es titula Déjà Vu i que li ha costat tres anys de feina. Potser el que més grinyola és que tot i els recursos còmics que s’hi aboquen, els riures no acaben de sortir de manera natural. De tota manera, segurament perquè ha estat cuinat a foc lent, l’espectacle està tant madur, acabat i se segueix tant bé.

Tot comença amb Alcántara aixecant-se d’un llit. No sabem si la paròdia que ens presenta significa que somia o es desperta. Aquest és, precisament, el joc amb el que es troba l’espectador a l’inici de la funció, que ha de discernir entre realitat i ficció. Després, Alcántara es troba despullat davant del públic i, amb una màquina de cosir, fa dels llençols del llit una camisa. Comença el dia.

Déjà vu és un món d’il·lusions, amb miniatures i el gegantisme d’un armariot i d’un descomunal barret de més de dos metres que, en un dels moments més brillants del muntatge, fa girar com si fos una enorme roda Cyr, presentant un número molt brillant. Amb clares referència a Charles Chaplin, l’espectacle està molt ben cosit i és molt ambiciós. Cal destacar també la intervenció de Laia Rius (Túrnez i Sesé), que ens va deixar meravellats amb la seva potentíssima i celestial veu i la seva riquesa de registres.