Manolo Alcántara projecta una àura molt autèntica als seus muntatges (Rudo). Hi ha molta artesania. Moltes hores imaginant  artilugis acrobàtics que transmetin una poètica. Ara, a Déjà vú (sensació similar a la de la trama de l’Això ja ho he viscut, que encara està en cartell a la Biblioteca de Catalunya), projecta el que podria ser una jornada d’un funcionari ensopit. Només pot superar aquella mandra, imaginar-she que tot esclata i que ell se’n pot alliberar. Potser el més cruel és descobrir que només es tracta d’un somni.

Alcántara treballa el joc del doble, no només en el mirall. La sensació de doble que li permet enganyar la vista de l’espectador és molt suggerent. Sense l’espectacularitat de James Thierrée (Tabac rouge, Raoul…) sí que evoca la mateixa poètica. I, si ara la majoria de la música és entegistrada es manté una veu femenina que viatja de la cançó de bressol (algú ha provat mai de dormir en un llit balancí?) al punk del “shout, shout, shout!”. El personatge utilitza, molt puntualment, els estris de la seva llar (el llit, el mirall, la màquina de cosir…) per desplaçar.-se al seu lloc de feina. Allà és on el moble ocupa tota la seva potència (els altres desapareixen només s’ha descobert la seva màgia escènica). I una calaixera pot ser molt pesada per poder donar-li ritme, sorpresa. I que el personatge no quedi engolit per les sorpreses de cada porticó. Alcàntara supera l’espai, a diferència de propostes amb una estètica molt similar (Italino Grand Hotel, de La Tal). Un bon recurs és l’entrada d’un barrert de grans dimensions, que pren la funció de roda CyR. L’artista segueix trobant una mutació d’un aparell clàssic compatible al to de la seva trama, sense paraules.

Melville imaginaria un escrivent com Barletby, amb la seva mítica frase “preferia no fer-ho”. Com una forma d’anar enretirant les ganes de viure, de superar-se. D’acomodar-se dins de la calaixera. Fins a convertir-se quasi en una màquina que segella informes, sense ni qüestionar-los. Ara, Alcántara, li permet un espai de fugida. Externament és un moble que segella, però dins del seu cap necessita atrevir-se a trencar amb tots els referents que l’ennueguen, imaginant. Com aquella ingènua Winnie de Dies feliços. Ara, ell ja és incapaç de trencar la rutina. Seguirà avalant informes, encara ue s’encalli la persiana del seu escriptori