Décrochez-moi-ça. Bêtes de foire

Quin espai, quina maquinària, quin silenci sonor el de l'espectacle "Decrochez-moi-ça". I que bé defineix l’espai escènic i interpretatiu, aquesta expressió francesa que en català diríem "can penja i despenja". És exactament això. Es miri per on es miri, s’escolti com s’escolti. Se senti com es senti. La companyia Bêtes de foire són unes bèsties de la construcció d’espectacles. Vestits amb música feta amb instruments de joguina, manufacturats, estranys. Que recorden Pascal Comelade. Un espectacle on es veuen molts anys de treball, on la investigació és brillant, on materials i objectes prenen altres formes i usos. Una mena de parc d’atraccions d’objectes, on el públic és l’espectador somiador, nostàlgic i badoc. Moments tendres, moments anguniosos, moments de pel·lícula muda però sonora. Malabars sorprenents, clàssics amb pilotes, o innovadors, amb tota mena de coses.  

Entrem en una petita carpa d'on pengen jaquetes i abrics per tot arreu. Un mercat de roba vella que abarrota l'escenari. Peces que pengen com a marionetes en l'aire o que esperen en els penja-robes a l'espera del seu lluïment. Laurent Cabrol, artista multidisciplinari i clown, i la seva dona, Elsa de Witte, còmica i costurera, fundadors de la companyia francesa Bêtes de foire, han tornat a Trapezi, on ja fa 11 anys van seduir al públic amb la seva deliciosa màgia circense. En décrochez-moi-ça, s'emboliquen a vestir-se i desvestir-se i chaquetear en un divertit repertori d'escenes que ens transporta a un passat poètic i irreal. És una història de roba vella -usada, rebutjada, llançada, recuperada…- servida amb una estètica singular i uns personatges que resulten entranyables. Els gestos prenen la paraula i ens remeten al llenguatge i sensibilitat del cinema mut. Una envoltant i onírica atmosfera atrapa des del primer moment i a ella contribueix l'original música de Thomas Barrière. És un home orquestra –o cos orquestra- armat d'un arsenal d'instruments: violins, guitarres, percussions i insòlits artefactes, com quan apareix amb acordions enganxats a diferents parts del seu cos: cames, braços, cap,,, També intervé Simon Rosant, director i constructor d'estructures i decorats, al qual veiem manipulant artificis mecànics que ens ofereixen algunes sorpreses. Poesia, enginy i simplicitat. És el segell de la companyia francesa: reivindicar l'artesanal enfront del frenètic món tecnològic que avui ens envaeix. Cabrol i De Witte comencen la funció sobre la pista giratòria posant-se una jaqueta sobre una altra. Una superposició que va llastrant els seus moviments i suggereix la limitada articulació dels titelles. La roba acaba manipulant-los a ells i l'escena recorda un ball de marionetes. El desplegament d'habilitats circenses recau en un Cabrol amb cara de permanent insatisfacció, menfotisme i impassibilitat. El cofundador del circ Trottola gasta un posat immutable mentre exhibeix la seva destresa llançant barrets sobre uns penja-robes o en un endiablat repicar de boles sobre una taula a tall de percussió. Com ja va succeir en el 2014, apareix com a estrella convidada el gos ensinistrat de la parella que es fica al públic en la butxaca quan li va llevant a Cabrol la jaqueta, el barret, les boles i fins a una sabata. Després, en un joc de màscares, apareix una dona carregant amb una enorme muntanya de roba, una estampa que encara es pot veure a la Llatinoamèrica rural. En un gir copernicà, la darrera escena ens porta al món especular de lluentors i aparences. Rosant i Barbière han voltat l'escenari amb panells de miralls i en el centre la parella protagonista es transforma i apareix vestida de gala. Finalment, cauen les màscares i resten els dos, Cabrol i De Witte, cara a cara. Dos éssers humans que ens han regalat un temps meravellós entre jaquetes.

La companyia oocitana Betes de foire convoca el públic a dins de la carpa, on un multiinstrumentista es desplega en formes d’aportar cançó i ritme a quadres que tenen un to juganer. Hi ha jaquetes de vellut i alguna de lluentons, de les que brillarien a l’exposició de La Cubana al Palau Robert. Com si fos un bombó, es tracta de combinar, a diferents proporcions, el plat seleccionat. La mirada un punt assassina i desconfiada del malabarista de barrets. El posat d’autosuficiència i control de la seva companya de pista al costat de les incursions sonores increïbles i d’un mosso de pista dels que gaudeix del que fan els altres i que assumeix la responsabilitat de tenir tot l’attrezzo al moment amb una devoció un punt malaltissa. En un vestidor de centre comercial es devien haver produït escenes delirants com la de no decidir-se per quin barret triat. Com la de posar-se una jaqueta nova de trinca per sota de la vella pròpia (per endur-se-la d’estranquis). O que busca combinats deixant-se enamorar pel mirall sense tenir en compte les cues i el pas del temps. Décrochez-moi-ça és un espectacle de circ que té més d’espectacle que de circ. Amb un joc final de fregolisme dins d’un zootrop (gràcies Jaume Forés per corregir-me la imprecisió) que justifica bona part de l’estètica. La relació dels personatges és intermitent i troba complicitats amb mirades i advertències a públic. Les sorpreses, sovint delirants, trenquen la convenció formal i garanteixen que l'espectador viu un instant que recordarà amb un somriure. Les coses bones, com els bombons, agraden a tothom.