La companyia oocitana Betes de foire convoca el públic a dins de la carpa, on un multiinstrumentista es desplega en formes d’aportar cançó i ritme a quadres que tenen un to juganer. Hi ha jaquetes de vellut i alguna de lluentons, de les que brillarien a l’exposició de La Cubana al Palau Robert. Com si fos un bombó, es tracta de combinar, a diferents proporcions, el plat seleccionat. La mirada un punt assassina i desconfiada del malabarista de barrets. El posat d’autosuficiència i control de la seva companya de pista al costat de les incursions sonores increïbles i d’un mosso de pista dels que gaudeix del que fan els altres i que assumeix la responsabilitat de tenir tot l’attrezzo al moment amb una devoció un punt malaltissa.

En un vestidor de centre comercial es devien haver produït escenes delirants com la de no decidir-se per quin barret triat. Com la de posar-se una jaqueta nova de trinca per sota de la vella pròpia (per endur-se-la d’estranquis). O que busca combinats deixant-se enamorar pel mirall sense tenir en compte les cues i el pas del temps. Décrochez-moi-ça és un espectacle de circ que té més d’espectacle que de circ. Amb un joc final de fregolisme dins d’un zootrop (gràcies Jaume Forés per corregir-me la imprecisió) que justifica bona part de l’estètica. La relació dels personatges és intermitent i troba complicitats amb mirades i advertències a públic. Les sorpreses, sovint delirants, trenquen la convenció formal i garanteixen que l’espectador viu un instant que recordarà amb un somriure. Les coses bones, com els bombons, agraden a tothom.