Júlia Barbany, Esmeralda Colette, Núria Corominas i Andrea Pellejero ‒és a dir, el Col·lectiu Las Huecas‒ van estrenar De l’amistat a El Canal de Salt i el presenten ara a la Sala Beckett, d’on són companyia resident aquesta temporada. El dissabte 3 de febrer s’hi podrà veure també la conferència performativa Algo de amor, que ja es va programar al festival TNT de Terrassa.

Després de la celebrada Aquellas que no deben morir, Las Huecas es llencen a explorar el tema de l’amistat en el si d’un col·lectiu artístic. Elles quatre no són sinó amigues que creen juntes, i en alguna ocasió van témer per la destrucció del vincle a causa de la intensitat i l’autoqüestionament radical que suposa la creació teatral, amb tota la parafernàlia d’egos, frustracions i burocràcia que porta associada. I per posar tot això en escena compten no només amb els còmplices habituals i del tot imprescindibles ‒la il·luminadora Ana Rovira i el dissenyador de so Adrià Girona‒, sinó també amb quatre actrius “convidades”, externes a la companyia: Núria Dalmau, Agnès Jabbour, Blanca Javaloy i Laura Roig.

Las Huecas, aquí entregades a un bucle autoreferencial, són d’una honestedat insòlita. Comediantes i perdulàries, entren en escena carregades de bosses i trastos. L’una s’ha deixat el text; l’altra els tiquets; la de més enllà s’ha adormit a la dutxa. La quarta no pot amb la seva vida. Coses que passen. Sense psicologismes ni idealitzacions de cap mena, es mostren tal com són a la sala d’assaig, on els llaços es refermen però també s’estranyen i deformen. Les creadores s’exposen sense filtres ni miraments, exagerant els seus defectes i ridiculeses, a fi de promoure la identificació i el riure franc, desacomplexat, que produeix l’efecte mirall. En el procés i tràngol de crear es reconeixen: hi ha l’egocèntrica, la intenseta escapista, la que sempre busca la validació dels altres i la victimista passivo-agressiva. Incisives i autoparòdiques, parlen de la peça en clau metateatral, comenten notícies aleatòries, incorren en detalls escatològics. Els exercicis inicials d’escalfament cedeixen pas a una evolució coreogràfica més lliure, que s’amplifica en virtut de l’impressionant treball lumínic i sonor.

Tot sembla quotidià fins que comencen les distorsions i s’obre una altra dimensió, també força estripada. Quan s’hi sumen les quatre performers convidades, a la manera de còpies, rèpliques o espàrrings, la perplexitat es multiplica, per convertir l’escenari en un camp d’experimentació del(s) jo(s) i del col·lectiu. Actualitzen amb variacions ‒consignes i tons diversos‒ la conversa absurda en què semblen atrapades: flueixen com un riu ‒extàtiques, sensuals, flipades‒; es lliuren a una coreografia marcial amb efecte slapstick; abracen el musical de melodia apegalosa… Espagats, riures estrafets i truita de xoriço. “Todo por no decir que sufren”.

A partir d’un moment donat, les performers semblen anar per lliure, del tot emancipades de la direcció, i deambulen per l’escena com en un allargassat deliri lynchià, un lliscar oníric i infinitament especular. S’obre el teló i apareix una tarima de músics: no és un acudit, sinó una declaració de principis. L’espectacle amb títol de tractat ciceronià o senequià es clou amb l’energia punk i l’èpica medieval d’aquestes quatre genetes de l’apocalipsi.

Com elles mateixes (es) diuen en més d’una ocasió, gràcies pel compromís. 

Crítica publicada a Núvol l’1 de febrer de 2024