El llenguatge de Las Huecas vol ser trencador amb tot. Des de la sorpresa de l’aparició i desaparició de les 4 actrius de la companyia fins a la instal·lació misteriosa final. L’amistat és com una bola de neu que arrossega tot el que troba, en una allau de primavera. Aquesta peça funciona millor com a segona part de Algo de amor (l’altra part del díptic), en la que la tesi raja cristal·lina al costat d’una acció performativa generalment silenciosa.

Ara, la peripècia es complica en una mena d’assaig sobre si mateixes. Un exercici típic dels acudits de foc de camp que també es practicava a Concrete matter, amb les mares. el desdoblament fregolià d’Algo de amor aquí es repeteix com un joc de miralls infinit. Al final, el que uneix aquesta colla (tot i les tensions per un treball precari i en què és difícil equilibrar per igual cada responsabilitat) és la cultura. Sigui fent un assaig de teratre, o narrant un conte en forma de cançó punki. És quan l’acció supera la lògica i desborda el surrealisme que arranquen accions divertidament sanguinàries de grand guignol. No raja la sang com a Burnt toast. No es revelen les grans vergonyes com a Escape room 2. Simplement, es practica l’humor cafre i patètic d’unes amigues que la cultura les ha condemnat a entendre’s enmig d’una creació. Una banda de rock es converteix en la forma pura d’un grup d’amigues (en part com aquells joves de Belgrad a La filla de l’est).

Tanta postmodernitat aparent i Las Huecas, acaben refugiant-se en aquella coreografia de baralles tant popular (Amortal combat, We-Ding!, Entre tu i jo) que pot recordar al grand guignol més truculent. Un el seu joc de confondre (unes amigues acaben confonent-se entre elles físicament, per gustos i aficions perquè es contagien les unes a les altres), emergeix el fregolisme de dobles, perruques, i disfressa de basar del Tot a 100. La postmodernitat es deixa enamorar per la frescor dels efectes d’un teatre de segle XIX. Ho fan amb la desimboltura que tan bé les defineix, des d’aquell (molt més profund i emocional Aquellas que no deben morir). Es refugien (com José y sus hermanas a Concurso de malos talentos) provant de baixar les expectatives, de furgar en l’acció estrafeta, sobreexposada, fins a exalçar el ridícul com a forma artística. L’egoisme es converteix en generositat. L’amor en una acció hater.