Tot i la interessant escenografia de Lluc Castells, que envia el clàssic a un món més conceptual, on el vers s’allibera de l’escenografia costumista, el Cyrano que es veu al Borràs evoca el del clàssic Edmond Rostand. Ho fa amb un repartiment de només cinc actors i mantenint el pes principal en el protagonista del nas més famós de la tradició dramatúrgica. El binomi Lluís Homar i Pau Miró han assumit el repte de repetir l’experiència exitosa d’aquell Terra baixa destil·lat en què es llegia el clàssic de Guimerà amb una mirada complexa i lúcida alhora. Han tornat a triar una peça del gran repertori. Cyrano és a la memòria dels espectadors catalans per les interpretacions que van signar Josep Maria Flotats, a principis dels anys 90 al Poliorama, i molt recentment Pere Arquillué (2012) a la Biblioteca de Catalunya. Al Cyrano d’Homar se li reconeixen les costures, no aporta un gir dramatúrgic ni cap sorpresa al seu caràcter (orgullós, altiu, generós pero covard en l’amor).

En aquest treball, amb un excels protagonista Lluís Homar que defensa tant bé el personatge amb la paraula com amb el gest, no hi ha prou espai perquè els altres personatges aflorin i es renovi el punt de vista. Si a Terra baixa, Homar era la bondat del Manelic i l’agror de Sebastià per esdevenir un llop que matava l’altre llop (sens necessitat de cridar la frase dalt de la taula com feia, imponent, el mític Enric Borràs), a aquest Cyrano Homar és un monolític personatge i són els seus companys d’escena els que es desdoblen en tots els altres. Poca transgressió i molta fidelitat als colors dels personatges de l’original (és evident que amb una punta de major vivesa d’aquesta Roxanne decidida, estratega i d’una sinceritat brillant en les escenes culminants).

Cyrano és un personatge que abassega. Perquè té unes rèpliques lluïdes, de floret literari, que cap adaptador s’atreviria a eliminar. I perquè la seva personalitat (per bé que amb un secret que el rossega i l’humanitza) és tant imponent que no pot respectar l’espai per als altres companys d’escena. Només amb Roxanne (Aina Sánchez), que es mou en una altra amplitud d’ona, que l’exalça amb els seus versos, té prou recorregut per descobrir més d’un rostre. Àlex Batllori no pot mostrar la valentia a la lluita ni a l’amor de Christian. (Rostand no el deixa morir ni a escena, com als dissortats Rosentcratz i Guilderstern del Hamlet de Shakespeare). Joan Anguera es desdobla en el company d’armes que li guarda el secret, en un divertit monjo benintencionat o amb un actor de cantarella evident, que rep els oprobis de l’espadatxí. Per últim, Albert Prat, li toca el paper més fosc: El que denuncia Cyrano d’haver imposat la seva voluntat a a tots els espectadors des del pati de butaques; el que estima Roxanne sense ser mai correspost; el que es venja de tantes provocacions d’un Cyrano, alliberat de les condicions de la Cort. En un treball molt correcte agradable a l’oïde, lent per la vista i que queda molt limitat en l’espai de commoure l’espectador.