Després de l’èxit de la minimalista Terra Baixa, Pau Miró torna a fer equip amb Lluís Homar (i també amb Xavier Albertí, Lluc Castells i Sílvia Pérez Cruz) per portar en escena un altre clàssic d’aquells que tenen referents molt clars. Si Terra Baixa tenia per a molts la versió dels anys noranta de Fabià Puigserver com una de les fites màximes, Cyrano continua marcada, tres dècades després, per la interpretació més celebrada de Josep Maria Flotats.

Referents a banda, Pau Miró repeteix la fórmula d’aprimar la dramatúrgia original d’Edmond Rostand, reduint sobretot la quantitat de personatges per anar al que ell considera l’essència de l’obra. I tot i que aquí està acompanyat a l’escenari per quatre intèrprets més, és difícil en un text com el de Cyrano, amb un personatge tan potent, no acabar conduint l’obra cap a les escenes on llueix aquest espadatxí de nas prominent, tan hàbil amb l’espasa com amb la paraula.

I això és el que passa amb aquest Cyrano. En concentrar tant la mirada en el protagonista el paper de la resta d’intèrprets (igual que l’efectiu i sobri treball escenogràfic i de vestuari inspirat en el món de l’esgrima) queda relegat a un segon pla.

El que està clar que l’opció triada per Pau Miró, amb moltes virtuts i alguns defectes, no tan sols és coherent de principi a fi, sinó que fa brillar un cop més Lluís Homar, molt còmode amb el paper. Lluny de l’efectiva però també impostada interpretació de Flotats, Homar opta per la contenció. El seu Cyrano és més humà i terrenal, menys mític: és més fàcil sentir compassió per la resignació d’aquest bon home que, conscient del seu físic, vol mantenir el seu amor a l’ombra. I evidentment gràcies al text de Rostand també gaudim un cop més de meravelloses rèpliques i monòlegs plens d’intel·ligència, sarcasme i humor.

La funció, recomanadíssima, es pot veure fins a l’11 de març al Teatre Borràs. Tot i que de ben segur tindrà una llarga vida, ja esperem amb ànsia la futura proposta del tàndem Miró- Homar.