«¿Com és que llançar bombes sobre la població civil durant un setge és una forma de matar més respectable?», clama en un moment donat Raskólnikov, el personatge de l’estudiant de dret, torturat pels seus fets, protagonista de «Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski, que interpreta l’actor Pol López.

I mentre ho diu, els espectadors del Teatre Lliure de la nit del 23 al 24 de febrer del 2022, encara no saben que a l’est d’Europa, a la frontera entre Ucraïna i Rússia, es cou la revifalla del clan de la nova “creugammada”, personificada en un personatge d’aspecte tenebrós i ànima de gel com l’oligarca rus Vladímir Putin, que està a punt de llançar de matinada, a les 04:30 hora catalana, l’exèrcit rus per terra, mar i aire, encerclant tot Ucraïna.

«Crim i càstig» és una obra de la literatura russa de les considerades monumentals, que l’escriptor Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) va publicar en lliuraments per capítols el 1866, i que Andreu Nin (El Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) ja va traduir al català l’any del crac, el 1929, i que ara, des del 2021, ha comptat amb una nova traducció, més moderna pel que fa a la llengua, a càrrec de Miquel Cabal, de la qual, Pau Carrió, el director escènic, n’ha elaborat una ambiciosa versió teatral meticulosament sintetitzada, centrada en els eixos morals i ètics més remarcables de la història, a partir de més de 600 pàgines de la narrativa original, convertida en una obra en dues parts, en conjunt unes tres hores i tres quarts amb un generós intermedi, per a tranquil·litat dels espectadors. Hi ha una versió teatral anterior a la de Pau Carrió. La van fer Josep Maria Jordà i Lluís Capdevila (Llibreria Millà, 1936). Però és evident que des d’ells dos i des d’Andreu Nin ha plogut molt de teatre. I una revisió moderna és tan rica com necessària.

Que Pol López és un dels anomenats encara “joves” actors amb més capacitat escènica és prou sabut. Els qui el segueixen de fa temps poden constatar ara també la seva capacitat per posar-se en la pell dels personatges més controvertits de la literatura o el teatre universals. El de Rodion Romànovitx Raskólnikov (àlies Ròdia) n’és un. I Pol López l’eleva a la màxima categoria èpica amb tot de matisos interpretatius: de l’eufòria a la depressió, de la seguretat a la por, sense “lluishomarajar” gens com sí que s’entreveia en els seus ja llunyans inicis. Pol López compta ara amb un perfil i un registre personals que esmola tots aquells personatges que se li posen a les mans.

No és cap secret desvelar a aquestes alçades que «Crim i càstig» amaga un vel de gènere negre perquè el jove Raskólnikov mata amb un cop de destral la vella prestadora i una neboda d’ella, a qui havia empenyorat un rellotge i alguna altra petita joia per cinc miserables rubles per poder comptar amb alguns diners pensant en el futur de la seva família, la mare i la germana, per estalviar-li a aquesta un matrimoni de conveniència. Un crim perpetrat per mor de la pobresa. Un crim que, com reflexiona Raskólnikov, que acaba emmalaltint mentalment, és considerat per la societat i pel sistema més reprovable que llançar bombes sobre la població civil.

Tot i que la mirada principal de l’obra recau sobre aquest personatge de Pol López, la versió de Pau Carrió ha posat l’èmfasi en un altre dels personatges, el de l’inspector Porfiri Petrovna, que ha convertit precisament en una inspectora interpretada per l’actriu Míriam Iscla i que fa amb Pol López un tàndem de brillantor escènica, amb un parell d’escenes no pas breus on els dos semblen més dos filòsofs en plena dialèctica i discussió que no pas un investigador i un criminal.

Aquesta posada en escena de «Crim i càstig» compta amb un atractiu paral·lel afegit: haver capgirat la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc amb els espectadors d’esquena a l’escenari i amb una escenografia natural de les desenes d’arcades que caracteritzen la sala i que el mateix Fabià Puigserver, de qui es commemora encara el trentè aniversari de la seva mort (1991), va dissenyar. Amb una resta escenogràfica molt simple, però no per això menys sofisticada, el muntatge aconsegueix un efecte plàstic inqüestionable: un matalàs que puja i baixa del sostre, una destral que entra en escena com un artefacte màgic, una llosa que s’aixeca del centre de l’escenari, una bombolla immensa de plàstic, un xipolleig d’aigua metafòric i una immensa lluna plena que —coses inevitables de la tradició heretada— recorda alguna d’aquelles llunasses il·luminades d’algun dels espectacles més poètics de Comediants. Això, al costat d’una il·luminació que és com un personatge més del muntatge i un rerefons de so i musical molt potents.

«Crim i càstig» arrenca i acaba amb un pròleg i un epíleg corals que protagonitzen tots els personatges de l’obra. Són uns catorze personatges per a deu intèrprets. Una arrencada coral i una escena a la taverna, protagonitzada per l’actor Òscar Rabadan (fa doblet amb els personatges de Marmelàdov i Svidrigàilov), que poden sobtar els espectadors amb el temor que no acabaran de treure’n l’aigua clara.

Afortunadament aquesta arrencada i escena tavernària, una mica sense fre i aixecada de to, dóna pas de seguida al que és el moll de l’os de la novel·la amb el desenvolupament del planteig i la resta de personatges amb intervencions que regalen fugaços moments a escenes d’intèrprets com Roser Batalla (Nastàssia / Lizabeta), Oriol Guinart (Zossímov), Carlota Olcina (Dúnia), Francesca Piñón (Pulkhéria / Aliona), Albert Prat (Razumikhin), Marc Rodríguez (Zamétov / Lujin) i Maria Rodríguez (Sónia), que és una de les que tanca el cercle amb una lletania bíblica de caire profètic.

Tot plegat, sobretot, per remarcar la introspecció psicològica en la qual s’enfonsa progressivament el jove Raskólnikov. Sempre amb una bombolla d’una immensa carpa transparent que tant serveix per ser-hi, a dins, empresonat i ofegat, com per visionar-hi, des de fora, els fantasmes del fet criminal que el torturen. L’obra no enganya: hi ha romanticisme i realisme, hi ha acceptació i penediment, hi ha crim i hi ha càstig. Sospesar els dos plats de la balança, Dostoievski ho deixa per als seus lectors o, en aquest cas, per als seus espectadors. Tot un repte exigent per assaborir una obra tan complexa per la seva universalitat com fràgil per la seva moralitat. (…)