Pau Carrió s’atreveix a extirpar amb una destral la bilis de la novel·la de Crim i càstig de Dostoievski i exhibir-la, com qui fa una autòpsia a l’escenari de la Fabià Puigserver. Demostra que el batec d’aquella novel·la (la legitimació de la violència, la jerarquia del Poder) encara és ben operatiu en aquest segle XXI tant, aparentment, carregat de normes i manaments per no ferir-nos els uns als altres. La coincidència d’un autor rus amb la darrera guerra entre Rússia i Ucraïna ressona en aquest debat moral.

D’entrada, la producció descol·loca el públic que (com li agradava fer al director i fundador del Lliure) s’asseu en una posició que mai havia tastat abans. La sensació de seure al revés és similar a la de seure en direcció contrària a l’autobús. S’arriba al destí igualment, però amb un cert mareig, com qui no sap si va per l’Eixample de mar a muntanya o de Llobregat a Besós. L’aventura suma perquè es comparteix amb el protagonista Raskólnikov (Pol López) un to estrany, com desamparat, com marejat dalt d’una barca en una nit de tempesta. Carrió manté la intriga de les pesquises de l’inspector Porfiri Petrovna (Miriam Iscla) per aguantar la tensió de la peça. El públic sap i veu com Raskólnikov assassina a sang freda (apropant-se al crim perfecte d’A sang freda de Truman Capote) però dubtarà sempre de si l’estan acorralant o si és la seva consciència que l’empeny a entregar-se. En aquest viatge hi emergeix (sobretot a la primera part) un espai surrealista, de borratxera, de deliri i malson en què la musica electrònica i, sobretot les aparicions dels personatges dins d’una bombolla gegant emergeixen i desapareixen en el cervell d’un turmentat Raskólnikov. Carrió dóna metres de llibertat a què la follia s’embranqui en els arcs falsos que fan de plaça porxada de Sant Petersburg. L’escenografia se serveix del dispositiu de la sala per aparentar aquesta mena de terratrèmol emocional, en què tot cau i s’alça quan menys s’espera.

Hi ha pocs grans momentums de la producció. Carrió s’ho juga tot al debat intel·lectual entre l’inspector i l’assassí per debatre sobre l’ordre social. Sobre la capacitat de l’Estat d’exercir legítimament la violència (com ara la legitimació de la guerra a Ucraïna per part de Rússia, sense anar més lluny) i la incapacitat de trencar les normes, de desobeir, de forçar una nova relació entre els ciutadans que proclama Raskólnikov. Hi ha persones amb la capacitat de trencar l’ordre, d’exercir una il·legalitat i sortir-ne victoriós, sense càstig? És evident, que Dostoievski, des del mateix títol, relaciona el crim amb el seu càstig respectiu en un text escrit a finals del segle XIX. Però la peça, interpretada, al segle XXI, ho posa de nou a debat.

La segona part ataca més la trama i s’atansa amb velocitat de creuer al desenllaç. Hi ha moments per a la conversa d’esgrima entre els dos grans protagonistes, tot i que es fuig del deliri, de la lluna onírica i del batec a partir de les pistes que punxa el DJ (Joan Solé), dalt de tot, com una mena d’ésser que domina el destí dels personatges. Des de la contenció, tots els actors desgranen uns personatges carregats de contradiccions, com Dúnia (Carlota Olcina), Natassia (Roser Batalla), Sonia (Maria Rodríguez) i la mare (Francesca Piñon). Són dones que viuen depenent de l’estabilitat que els hi proporciona el marit. I, com a L’oncle Vània o Les tres germanes, de Txèkhov, somien amb que el fill prosperi i sigui considerat un intel·lectual al país. I sí, també hi emergeix la bondat personificada, el desig d’una societat més justa i respectuosa, en boca d’un transparent Razumikhin (Albert Prat) enfront els aristòcrates pagats de sí mateixos Svidrigàilov (Òscar Rabadan) i Zamétov (Marc Rodríguez).

És cert que, potser, l’operació de donar tanta dimensió a l’escenari es fa innecessari, perquè acaben centrant-se en el prosceni i deixant un espai exagerat per a la bombolla que s’infla i es desinfla. Sembla que sí, es podria reduir alguna referència als flaixbacks o reduir-ne les rèpliques per deixar la peça amb menys minutatge. Però el resultat és el d’ensenyar una catedral amb excessos però també amb terribles ombres allargassades que arrosseguen l’atenció i concentren bé les càrregues de tesi en moments de cirurgia emocional. És ambiciosa, sí, però demostra que era necessària que ho fos. Carrió, sense deixar la contenció interpretativa, alça un pas més la seva trajectòria artística després de treballs fets des de la intimitat dels petits espais com ara Victòria d’Enric V, Hamlet, Testimoni de guerra o, altres pensades per a un públic més ampli com Començar, Classe o L’hostalera. S’ha guanyat aquest nou rang, amb la complicitat actoral i un treball d’anys.