(…) Els deu anys de diferència entre la primera estrena i aquesta revisió han servit segurament per dotar encara de més distància, que vol dir més frescor, el retrat que l’espectacle fa d’aquest parell de personatges tràgics, que l’atzar va voler que es coneguessin precisament quan Copi va passar una temporada a Barcelona. No s’entén Ocaña sense la Plaça Reial de Barcelona —no és estrany, doncs, que sigui allà mateix on avui hi ha un cafè restaurant amb el seu nom—, ni sense el bullici llibertari de les Rambles de finals dels anys setanta, després de la mort del dictador Franco, i la substitució del que abans havia estat el Barri Xino per una nova generació de col·lectius de plomes i lluentons, de descarament i destapament, de nits esbojarrades, molt a l’avançada del que anys després seria el formal i econòmicament rendible Gaixample o les festes de discoteca al voltant de la setmana de l’Orgull Gai que concentra mig món del gènere a Barcelona com si fos un Mobile World Congress, però d’una altra mena. (…)

Marc Rosich barreja Copi, Ocaña i Pier Paolo Pasolini, o l’ombra de Pasolini —una altra mort tràgica— en un espai en quadrilàter com si fos un ring sense cordes, però amb quatre parets invisibles —gest de clown amb palmells oberts que es repeteix en diverses ocasions per part dels tres personatges— i amb una blancor inusual, fora del cel, trobant com es troben al Purgatori. Com diria Ocaña, en el seu andalús més viu: “Un Purgatorio que no é ni chicha ni limonà!” (…)

Espectacle que integra diversos registres: el de la parella de clowns, el del gest, el coreogràfic, l’humor i fins i tot el document i la ficció històrica. Hi ha, en el fons, tant per part del dramaturg com dels intèrprets, un interès, em sembla, a divulgar la personalitat singular de Copi i d’Ocaña, conscients segurament de les noves generacions als quals s’adrecen i probablement per explicar-se també ells mateixos una part del temps que va ser encara el de la seva primeríssima joventut, lluny dels avatars dels setanta del segle passat. (…)