Copi i Ocaña van ser dos personatges de la Barcelona de la transició. Un moment que les ganes de provocar bullien. Calia desempallegar-se de la grisor franquista. El carrer i la nit era una exaltació de vida, i també d’excés. Si al 2004 Marc Rosich va escriure una dramatúrgia que traslladava aquelles personatges a un lloc atemporal (el purgatori) per fer-los coincidir tot reivindicant-los, ara torna a escena. Segurament, els temps d’un carrer revoltat (sigui per la crisi econòmica en general, o per les empentes entre govern central i sobiranisme) han tornat, tot i que ni Copi ni Ocaña es vestirien sota cap bandera. La seva llibertat era d’esperit, d’espontaneïtat, sense tenir en compte massa les conseqüències de les seves accions. En aquest sentit, sembla ben pensat recuperat aquest aire fresc perquè al 2004, l’únic que ressonava era empipada per la despesa benintencionada del Fòrum de les Cultures…

El problema, potser, és que tot i la necessitat de rememorar personatges singulars més enllà de les seves excentricitats (tot i que també fent-ne gala), hi falta alguna motivació que els revisqui. Hi ha una certa artificiositat, per exemple, amb l’àrbitre (tot un Pier Paolo Pasolini) que no hi ajuda gaire. Queda distant, quan el combat es planteja enmig del pati de butaques. Potser li falta reblar el clau i trobar motius per apropar-lo. Sense anar més lluny, Jordi Prat i Coll va fer una inquietant i alhora sarcàstic “De quan somiava” (Atrium 2013) inspirant-se en les trames de Copi, mentre que aixecar el text de Copi “La torre de la Défense” (Lliure, 2007) va ser una proposta que va deixar molt fred al públic. A la bona idea li falta un per què (recuperar-lo) i un com (recuperar-lo). El que sí que és d’agrair és que ni Oriol Guinart ni tampoc Víctor Álvaro es refugiïn en la ploma. Des de l’excentricitat furguen en les contradiccions del personatge. I aquesyt sí que és un motiu interessant per a reviure’ls.