Han passat 10 anys des que ‘Copi i Ocaña, al purgatori’ de
Marc Rosich pugés a l’escenari del Tantarantana, i posteriorment al Club
Capitol. Ara torna al Almeria Teatre gairebé sense canvis i dirigit pel propi
autor. El muntatge, que en el seu moment va ser impulsat per Julio Álvarez,
manté les virtuts i defectes del seu origen però, més enllà de les rialles que
provoca la colorista representació, resulta a aquestes alçades poc nou. I tot
això, malgrat interès de l’autor de subministrar molt apunt biogràfic sobre els
personatges, cosa que pot ser molt útil per als que parteixen de zero pel que
fa al coneixement de les vides dels protagonistes però que perjudica al ritme
del que es pretén al muntatge, que no és altra cosa que ordir una fabulació.

 L’obra planteja la trobada al purgatori, després de la
seva mort, del dibuixant, dramaturg i transformista argentí francès Copi (Oriol
Guinart) amb el pintor i transvestit Ocaña, icona de la Rambla en la transició
(Víctor Álvaro), amb el pretext que allà travin amistat i dilucidin un combat
de reines que dongui joc teatral. Entre la mort de Copi, a causa de la sida,
als 87 anys, i la d’Ocaña, als 83, hi ha quatre anys de diferència i això
justifica l’escenari on s’ubica la seva trobada.

 Els dos
protagonistes, amb la col·laboració de Jaume Madaula encarnant el paper d’ombra
de Pasolini que presenta la cita donant les claus de la ficció recreada, es
buiden sobre una escenari que té l’estructura d’un ring de boxa. Els espectadors,
situats al voltant, observen el to jocós de la confrontació des de diferents
vares de mesurar. Els que ja coneixien la trajectòria de les dues icones
trobaran referents suficients com per submergir-se en la ironia del text. Per
contra, als nous incorporats a l’univers d’aquestes llegendes els costa més
esforç connectar amb l’esperit de la producció.

.