Clean City

Estas mujeres no se merecen un premio por su capacidad actoral, pero sí por su valentía. Y es que ni son actrices ni pretenden serlo. Cuando bajan del escenario, Lauretta Macauley, Rositsa Pandalieva, Fredalyn Resurreccion, Drita Shehi y Valentina Ursache se siguen ganando la vida limpiando casas. No es lo que más les gusta, pero tampoco se avergüenzan de ello. No solo eso, sino que además se atreven a ir por el mundo contando sus historias, que no tienen desperdicio alguno. Y es que por encima de todo, son mujeres y madres con una vida compleja, que tuvieron que abandonar su tierra, sus sueños y a parte de sus familias para labrarse un futuro mejor en una tierra desconocida. La filipina, la moldava, la albana, la sudafricana y la búlgara son las nacionalidades que les dieron nacimiento. Pero Grecia es el país que las acogió sin demasiado fervor, que las puso a limpiar en condiciones no demasiado favorables y que finalmente, con un increíble e inesperado giro de guion, las está llevando por el mundo de teatro en teatro. La realidad supera la ficción. Así pues, la fuerza del espectáculo no está en la interpretación, dado que los personajes más bien ejercen de narradoras de sus vidas. Tampoco es especialmente brillante la puesta en escena, resultona pero bastante desaprovechada. Sin embargo, lo que cautiva es lo que estas mujeres cuentan, y sobretodo el cómo lo cuentan. Porque son auténticas y vitales. Porque hablan desde una perspectiva muy personal y eso se transmite y emociona. Lo que vemos no es un drama ni tampoco una comedia, sino más bien las dos cosas. Y es que aunque estas cinco mujeres nos narran capítulos tristes de sus vidas, también hay en ellos momentos de humor, de amor por sus hijos y de esperanza. Y sí, también de música. En medio, los griegos Anestis Azas y Prodromos Tsinikoris, autores y directores, no han dejado de darle el punto académico al asunto. Para ello, proyectan un fragmento sobre el origen sociológico del racismo en el que veremos terriblemente reflejada nuestra sociedad. También aparecen en vídeo las sorprendentes afirmaciones de una socióloga sobre lo que ha significado, para bien y para mal, la inmigración de mujeres. El resultado es una pieza de teatro documental de gran actualidad. Y es que nos habla de un racismo que, aunque más escondido, sigue siendo totalmente vigente en la Europa “del progreso”. También en nuestro país. El conjunto de realidad, lucha, ironía y emotividad nos hace ver la obra con una alegría amarga y una festiva reflexión. Un exitoso contraste que sí merece premio. ¡Bravo por ello!

Avui, toca deixar aparcats els detergents i  el motxo de fregar ( o com a molt, substituir-los per succedanis escènics) , i posar-se a fer teatre. I això, ho venen fent les cinc protagonistes d’aquesta mostra de teatre document des de fa ja un cert temps; des que Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris van trobar que elles oferien  tant el perfil com el carisma adient per a la seva proposta. I des que  elles alhora van trobar que es sentien prou còmodes explicant la seva experiència personal des d’un escenari com per deixar de tant en tant la seva feina habitual com a dones de fer feines i convertir-se per una estona en actrius que juguen a ser elles mateixes.  El perquè van ser elles les escollides, resulta evident. La intenció dels creadors era la de recordar-nos que mantenir la casa neta (  i mantenir els països nets ), és una tasca que sovint acaba anant a parar a mans de dones immigrants. Doncs aquí tenim a una filipina, una moldava, una albanesa, una búlgara i una sud-africana amb experiències vitals ben diferents  que al seu moment van emigrar cap a Grècia buscant en l’anomenat bressol de la civilització occidental una sortida a la difícil situació en la que es trobaven  al seu país d’origen , una millora econòmica o , fins i tot ( entre les cinc, hi ha un cas d’aquestos) , un marit. I no deixa de ser una paradoxa , que  aquestes cinc dones hagin anat  a  parar  a un dels països en els quals la crisi d’aquesta darrera dècada ha tingut conseqüències més dramàtiques. Com resulta també una bona paradoxa que , tant a Grècia com a qualsevol altre país del món, les feines que pràcticament  ningú vol fer si es pot lliurar d’elles, acabin sovint en mans d’aquelles persones vingudes d’altres indrets de les quals es vol lliurar alhora una part més o menys considerable de la ciutadania i de la classe política: volem que ens ho deixin tot ben net, però alhora, volem que s’esfumin quan abans millor o, com a mínim, que es facin invisibles. Doncs les protagonistes d’aquesta proposta exigeixen la seva quota de visibilitat, en gran mesura en nom de tantes altres amb històries similars a les seves que mai no es podran fer veure. I com us deia abans- i com és lògic- els creadors de “Clean City” han buscat alhora cinc dones capaces de posar-se a cantar, muntar-se les seves petites coreografies, fer-nos riure quan fa falta, explicar-nos sense pèls a la llengua com els hi ha funcionat l’aventura migratòria i  com han fet conviure les seves arrels amb el seu adoptat nou paisatge vital, i ficar-se el públic a la butxaca sense cap mena de dificultat. Però diria que Azas i Tsinikoris han confiat tant en les seves cinc protagonistes que s’han posat ells mateixos una mica massa mandrosos. Han deixat que siguin elles les que fan tota  la feina , sense procurar oferir-les a canvi una bona dramatúrgia capaç d’anar més enllà de l’anècdota, per molt interessant que aquesta pugui semblar. I la proposta es transforma així massa sovint en quelcom també massa anecdòtic , massa farcit de moments agraïts però perfectament prescindibles, massa mancat de veritable articulació dramàtica.

És un treball que respon a la factura dels Rimini Protokoll, que van sovintejar pel Lliure en l'època d'Àlex Rigola (Cargo, 2008), per exemple. El teatre document, sociològic respira en la proposta dels directors Anestis Azas, Prodromos Tsinikoris. Entenen el teatre com l’oportunitat de donar veu als que ningú té present. La feina de les dones de la neteja és la d’eliminar tots els rastres. Tot ha de quedar net com a primera hora. Elles, en part, eliminen les petjades dels seus clients. La tria de les treballadores domèstiques (són actrius només quan s’integren en aquest muntatge, i necessiten agafar-se dies de feina per poder assistir-hi) volia reflectir la immigració a Atenes. Amb la mirada a les dones de la neteja, decidides i generoses, fan alguna cosa més que rentar la roba. Amb aquesta obra treuen els draps bruts d’una Europa que abusa dels privilegis impunement. Com expliquen elles a Atenes però cadascú pot fer examen de consciència de situacions veïnes que conegui a aquesta Barcelona aparentment tant tolerant. Com a teatre document, funciona en primera persona del singular: expliquen les seves pors, els seus somnis, el seu passat recent. Probablement, Clean city és el retrat més esperpèntic i alhora real de les bondats de la política. Com a dramaturgs, n'hi ha prou en ordenar el seu discurs. De les cinc actrius, quatre seuen esperant aconseguir el permís de residència. La cinquena està a casa amb un ninot-marit, perquè en ser dona d’un grec l’ha aconseguida directament. Però ella, sud-africana, té un prisma molt diferent (“un país on treballen els blancs és el Paradís!”, s’exclamava en arribar al país del marit). El perill de repetir les escenes amb persones que no són artistes és que sempre hi hagi la que busqui ser la més transcendent, o la més còmicament cínica. I això resta frescor. La peça transmet de manera àgil i directa les diferents vicissituds d’aquestes protagonistes (una filipina, una moldava, una búlgara, una albanesa i la sud-africana). Roger Bernat, al 2004, va voler fer escoltar els paquistanesos dels locutoris (Amnèsia de fuga) i ells explicaven a què jugaven. En aquella ocasió va estalviar els sobretítols i eren els mateixos intèrprets els que es trraduïen els uns els altres del paquistanès al casterllà o anglès. També Roger Bernat va voler entrar en l'univers dels taxistes a Rimuski 2008. O s'ha atrevit a fer una adaptació de Hamlet amb un judici amb advocat, fiscals i jutges reals. Són treballs que miren de disseccionar la realutat amb aparents quadres escènics.A Clean city les dones s’acullen i fan teatre del que són els seus somnis: cantar, ballar i parlar per skype amb la filla que ha marxat al Canadà després d’haver insinuat l’angúnia de les batudes policials, els atacs indiscriminats d’Alba Daurada o els indecents assetjaments. Són cinc dones de fer feina amb realitats paral·leles però que han après (durant el procés de creació de l'obra) a compartir les angúnies de l'altra. Una reconciliació siumilar a la d'Aüc, que proposen les Impuxibles amb Carla Rovira, a La Seca, per exemple.