És un treball que respon a la factura dels Rimini Protokoll, que van sovintejar pel Lliure en l’època d’Àlex Rigola (Cargo, 2008), per exemple. El teatre document, sociològic respira en la proposta dels directors Anestis Azas, Prodromos Tsinikoris. Entenen el teatre com l’oportunitat de donar veu als que ningú té present. La feina de les dones de la neteja és la d’eliminar tots els rastres. Tot ha de quedar net com a primera hora. Elles, en part, eliminen les petjades dels seus clients. La tria de les treballadores domèstiques (són actrius només quan s’integren en aquest muntatge, i necessiten agafar-se dies de feina per poder assistir-hi) volia reflectir la immigració a Atenes. Amb la mirada a les dones de la neteja, decidides i generoses, fan alguna cosa més que rentar la roba. Amb aquesta obra treuen els draps bruts d’una Europa que abusa dels privilegis impunement. Com expliquen elles a Atenes però cadascú pot fer examen de consciència de situacions veïnes que conegui a aquesta Barcelona aparentment tant tolerant. 

Com a teatre document, funciona en primera persona del singular: expliquen les seves pors, els seus somnis, el seu passat recent. Probablement, Clean city és el retrat més esperpèntic i alhora real de les bondats de la política. Com a dramaturgs, n’hi ha prou en ordenar el seu discurs. De les cinc actrius, quatre seuen esperant aconseguir el permís de residència. La cinquena està a casa amb un ninot-marit, perquè en ser dona d’un grec l’ha aconseguida directament. Però ella, sud-africana, té un prisma molt diferent (“un país on treballen els blancs és el Paradís!”, s’exclamava en arribar al país del marit). 

El perill de repetir les escenes amb persones que no són artistes és que sempre hi hagi la que busqui ser la més transcendent, o la més còmicament cínica. I això resta frescor. La peça transmet de manera àgil i directa les diferents vicissituds d’aquestes protagonistes (una filipina, una moldava, una búlgara, una albanesa i la sud-africana). Roger Bernat, al 2004, va voler fer escoltar els paquistanesos dels locutoris (Amnèsia de fuga) i ells explicaven a què jugaven. En aquella ocasió va estalviar els sobretítols i eren els mateixos intèrprets els que es trraduïen els uns els altres del paquistanès al casterllà o anglès. També Roger Bernat va voler entrar en l’univers dels taxistes a Rimuski 2008. O s’ha atrevit a fer una adaptació de Hamlet amb un judici amb advocat, fiscals i jutges reals. Són treballs que miren de disseccionar la realutat amb aparents quadres escènics.

A Clean city les dones s’acullen i fan teatre del que són els seus somnis: cantar, ballar i parlar per skype amb la filla que ha marxat al Canadà després d’haver insinuat l’angúnia de les batudes policials, els atacs indiscriminats d’Alba Daurada o els indecents assetjaments. Són cinc dones de fer feina amb realitats paral·leles però que han après (durant el procés de creació de l’obra) a compartir les angúnies de l’altra. Una reconciliació siumilar a la d’Aüc, que proposen les Impuxibles amb Carla Rovira, a La Seca, per exemple.