Montse Colomé, que ha volgut celebrar sobre l’escenari 60 anys ballant per compartir les seves experiències i aprenentatges.

L’esdeveniment va ser el següent: després d’una estona d’espera al balcó de La Caldera amb beguda i pica-pica, vam anar cap a la sala, on una Colomé vestida amb lluentons no va deixar seure pràcticament ningú a la grada per ballar amb ella Celebration. Quan ja hi érem tots, ens va ensenyar uns passos del primer ball que va aprendre de petita, a fer en grups de quatre, i després va explicar l’anècdota: van quedar en parella les nenes per una banda i els nens per l’altra, cosa que va ser tot un escàndol per al moment. Després d’haver trencat el gel i haver-se guanyat els i les assistents a “la festa” –la gran majoria amics, amigues, coneguts i conegudes; cosa que també diu molt d’ella i el seu tarannà–, ens va deixar seure. Aleshores va començar el “ball parlat”, un ball que oscil·lava entre una classe de dansa, la peformance, el monòleg, l’autobiografia, una conversa informal, el manifest polític, la improvisació, una sessió d’estiraments…; gairebé un show total sense deixar de ser un espectacle de dansa, perquè Colomé parlava amb la veu, però també parlava i comunicava tota l’estona a través del cos. De fet, la ballarina, coreògrafa i docent barcelonina continua exercint i, per tant, ballant professionalment als 67 anys.

Amb el suport de les beques Barcelona Crea de l’ICUB i les residències de creació a la Casa del Teatre Nu de Sant Martí de Tous i a La Caldera – Les Corts de Barcelona, ha pogut tirar endavant un espectacle que posa el focus en la part més humana de la dansa, que són els ballarins i les seves contingències, perquè no són mai perfectes, ni físicament ni emocionalment, com ho semblaria quan són sobre els escenaris. Però l’interessant d’aquest espectacle en concret és que també posa en valor l’experiència que només dona el temps, l’experiència en forma de vivències, formació, cops de sort, dificultats, casualitats, accidents, viatges, lesions, oportunitats, etc. Tot allò que només pot explicar algú en primera persona després de dècades de dedicar-se a alguna cosa, sobretot si ho explica amb gràcia i humilitat, com és el cas.