Montse Colomé suposa una pedra angular al món de la dansa a Catalunya (al costat d’altres tòtems com Toni Jodar, per exemple). Sense ser una referència inequívoca de llenguatge coreogràfic de llums de neó, ha voltat per Nova York. Ha treballat, braç amb braç, amb Carles Santos i també ha estat una veu determinant en les cercaviles de Comediants (començant pel catàrtic Dimonis de clausura dels Jocs Olímpics). I ho ha fet des del seu cos de caderes amples, amigues de les calçotades, i d’una alçada que mai ha superat el metre i mig. La seva determinació ha estat la força que l’ha dut a seguir als escenaris i a fer la dansa molt més quotidiana i prolpera al públic.

Celebration és una peça festiva, evidentment, que aplaudeix les dificultats, que encalça la ironia per anar descobrint nous camins per continuar gaudint de la vida. Ballar per a Colomé, és respirar. I, per això, ara en un aniversari més important que bufar les espelmes hi haurà el capítol de ballar amb la gent. La dansa, com a valor de trobada i festa social. La dansa, com a element indispensable per viure i conviure. No és pas poc. I ella ho viu, ho transmet i ho celebra amb les persones de sempre, però també amb les persones desconegudes, que tinguin la frescor (dir-ne valentia seria atribuir un valor quasi èpic a una acció que és més ancestral que la parla) i espontaneïtat de jugar ballant. Després ja discutirem si la llibertat es trama amb unes passes marcades com els del country o sí és millor deixar que la bola de llum reboti per tot arreu amb la concurrència posseïda per l’esperit rock més Travolta o més Madonna.

Colomé encarna una generació amplíssima de ballarins, que van conèixer el moviment des de la dansa popular dels esbarts i que, posteriorment, descobririen a l’Institut del Teatre, i, de seguida, més enllà cap als Estats Units (més tard, el viatge ha estat als països centreeuropeus). Colomé s’hi ha anat trobant, carregant acreditacions, any a any dels festivals on la convidaven. I construint una gruixuda capa de coneixement i, sobretot, d’escolta. Per això, la mirada i la paraula és tan important en la vida artística de la ballarina. Perquè sap resumir, en una mena de haikus casolans, el seu passar professional (i vital). No pot, ni vol, separar una part de l’altra: es presenta generosa a l’escenari, disposada a fer de parella amb l’altre, a desbrossar la vergonya per ballar, per comunicar-se fora de les formes de saludar-se que marca el codi. La Colomé excessiva, festiva, profunda, atenta (com aquella àvia que acollia en una casa a Madrid a Jan Vilanova: El més bonic que podem fer) ens rep a casa seva. Han enretirat les cadires del menjador. Hi ha el tocadiscos sonant a tot drap el Celebration de Kool & The gang i han posat cel·lofana de colors a les bombetes de la làmpada. La resta és ball. L’últim que bufi l’espelma, que deixi l’escombra (la de lball de l’escombra) al rebedor.