L’any passat es va estrenar a Londres una estupenda obra teatral titulada “The Motive and the Cue”,  centrada en el tens procés creatiu que va acompanyar els assajos  d’un muntatge de ·Hamlet” que , l’any 1964, va arribar a fer història a Broadway: mai abans i, fins ara, mai després , el teatral príncep de Dinamarca imaginat per Shakespeare havia  estat tant de temps seguit a la cartellera de Nova York,  esgotant alhora localitats a cada funció. El cas és que aquell espectacle va estar dirigit pel llegendari John Gielgud que durant la seva joventut, havia interpretat en diverses ocasions un Hamlet considerat sovint com el millor de la seva generació. I  estava protagonitzar per un Richard Burton que es trobava llavors al cim de la seva celebritat, i que havia considerat sovint Gielgud com el mirall interpretatiu en el qual emmirallar-se  i , d’alguna manera, la seva figura paterna escènica. Quelcom que no va impedir (potser més aviat va potenciar) que , al llarg dels assajos, la diferent visió que tots dos tenien sobre el muntatge acabés originant enfrontaments capaços de posar en perill la continuïtat del projecte. El cas és que a l’esmentada obra de Jack Thorne, aquestes diferències abismals s’acaben resolent al llarg d’una colpidora  conversa definitiva en la qual tots dos , tot partint de la imatge que tenen del fantasma del pare de Hamlet, acaben assumint que  tant el pare de l’un com el pare de l’altre, malgrat exercir ( o més ben dit, ser incapaços d’exercir)  aquesta funció paterna des de punts de partida radicalment diferents, van crear en ells una mateixa sensació de total absència emocional i afectiva. I els hi van deixar com a herència unes cicatrius, unes inseguretats i un sentiment de trobar a faltar allò que mai va ser, d’aquells que marquen tota la vida.

Ja ho tenen això, els clàssics. I fins i tot , els no tan clàssics. Un dia et pot passar el que els hi passa a Gielgud i Burton en aquesta escena fictícia: un dia et pot passar que, després d’haver-te passat mitja vida interpretant i/o dirigint “Hamlet” te n’adonis de fins a quin punt el fantasma patern d’aquella obra t’evoca el teu propi fantasma patern. O un dia et pot passar el mateix que li va passar a Andrea Jiménez, quan se’n va adonar ( i d’això, fa ja força temps)  dels paral·lelismes que l’argument del no menys shakespearià “El rei Lear” presentava amb l’argument de la seva pròpia vida. I un dia pots arribar a la conclusió, com li ha passat també a l’Andrea,  que cal donar-li forma escènica a aquell descobriment que ve ja de lluny. Ja que la cosa va de pares , i ja que com ens recorda la mateixa creadora d’aquesta proposta Shakespeare ve a ser un dels pares indiscutibles d’això que anomenem teatre, només cal tenir també presents , com fa  ella mateixa, les paraules de Peter Brook, el pare del teatre modern, quan va deixar dit que per fer teatre només cal que una persona travessi un espai buit davant de la mirada d’un espectador.

Però per enfrontar-te al fantasma patern , o reconciliar-te amb ell i perdonar-li les seves faltes  , o enviar-lo a fer punyetes, o posar-te a jugar a tennis amb la seva ombra de la mateixa manera com l’Andrea va jugar tants cops a tennis amb el pare abans de deixar-lo penjat i marcar-se un match point decisiu, cal tenir a l’escenari algú disposat a assumir el rol de pare. I per anar assajant una escena que ves a saber tu si s’arribarà a produir o no a la vida real amb el teu pare real  , cal anar fent provatures amb tots els Lear que acceptin el repte; amb tots els actors amb edat de ser el teu pare disposats a córrer el risc de situar-se davant el públic sense saber ben bé què hauran de fer, tot rebent el seu text a traves d’una orellera, i tot rebent alhora les instruccions que tu mateixa li dirigeixes a l’escenari. Com ho feia aquell altre gran pare de l’escena moderna anomenat Tadeusz Kantor. Però , això sí, amb més bones maneres i fins i tot més sentit de l’humor que aquell geni polonès capaç de posar-se a escridassar els seus intèrprets amb males puces i a la vista de tothom, quan no li agradava com estaven actuant. L’Andrea sap molt bé que els actors que s’han prestat al joc es poden arribar a sentir molt desprotegits, i actua amb ells com ho faria un pare protector de debò , d’aquests que no et giren l’esquena i t’exclouen de la seva herència, quan els hi dius que vols dedicar-te a fer teatre…i no a passar-te la vida a una pista de tennis ,tot defensant raqueta en mà allò que només satisfà els desitjos paterns.

A la funció d’aquest espectacle a la qual vaig assistir, va ser Pepo Blasco qui va assumir aquest rol. I el va defensar amb ungles i dents, convertint el risc en una exhibició d’improvisat talent i absoluta implicació emocional; una implicació que va assolir el seu punt àlgid tot llegint silenciosament el correu que aquest pare  amb passat de tauró immobiliari devorat finalment per la crisi immobiliària li va enviar a l’Andrea , quan va tenir que assumir sense arribar mai a assumir-ho realment que el camí empres per la filla , era irreversible. Però malgrat que s’intueix la brutalitat de les paraules que no arribem a escoltar, i es fa visible l’efecte que provoquen en Pep, aquí no hi caben els excessos dramàtics.   Diu Jiménez que ,tot i pensar inicialment que l’obra podria ser una experiència dolorosa, ha acabat resultant, per contra, una experiència “molt saludable, molt sanadora, molt alegre”. I que això ha passat perquè ha trobat la forma de “posar en paraules allò que volia explicar, exactament tal i com ho volia explicar”. I el lloc des del qual ho volia explicar, és el lloc de qui està orgullós de les decisions que va prendre, encara que això suposés patir unes pressions i escoltar o llegir unes paraules que podrien haver resultar insuportables. “Jo volia explicar una tragèdia des de l’alegria d’estar tots junts al teatre; d’estar a un escenari podent dir “jo”. Aquesta és una conquesta meravellosa , una alegria”.

Cert: arribat un determinat moment, l’Andrea s’empipa una mica amb Shakespeare. Li  retreu el paper secundari que li assigna a Cordèlia, la filla tan injustament repudiada pel temible pare Lear que només espera d’ella afalac infinit. Li recrimina  la facilitat amb la qual la noia sembla perdonar allò que hauria de ser imperdonable, o , com a mínim ,extremadament difícil de perdonar. Fins i tot, arriba a acusar Willy d’haver-se convertit en una franquícia. Però un cop consumats els breus moments de catarsi, torna a ell , per tal de tornar a reconèixer de quina forma les paraules que va deixar escrites , l’han ajudat a posar-li també paraules a la seva pròpia tragèdia , fins a convertir-al en un catàrtic i magnífic exercici teatral.