Andrea Jiménez deu tenir fòbia al tenis, a la competició. El seu teatre és de trinxera, de braç a braç amb els actors i el públic. De compartir una ficció per explicar-nos millor quines són les relacions (tòxiques, o no) entre els pares i els fills. Obsessionada pel teatre, tria l’exemple d’El rei Lear, un pare que, ja a les acaballes de la vida, decideix repartir el seu regne en funció de l’amor que li professen les seves tres filles. Cordèlia no cedeix al xantatge adulador i és repudiada. Aquesta és la trama que és més propícia a la dramaturga i directora (que, ara fa d’actriu) per al seu victimisme, tot i que, efectivament, Shakespeare es lamentarà més del dissortat Lear que de la benintencionada i generosa Cordèlia (o és que pretén recuperar el regnat amb el contraatac a les seves germanes per protegir el pare, enfollit?) Jiménez, davant del res absolut que li entrega el seu pare, opta per l’amor (a la seva manera). El perdó arribarà quan l’altre li vulgui demanar.

Càsting Lear és un tour de force compartit a la sala d’assaig. L’actor que farà de Shakespeare sempre canvia i només arriba amb la predisposició de jugar i de seguir, fil per randa, allò que li demanin des de l’auricular. És un truc descobert a la concurrència que, alhora, juga a veure com un intèrpret és capaç de donar cos a unes ordres que li xiuxiuegen per l’oïda. El joc és deliciós i, en els aparts de Jiménez, hi ha la reflexió sobre el text de Shakespeare i, sobretot, l’emmirallament amb el seu cas personal (que sigui real o no, tot dependrà del que vulgui creure l’espectador, en aquest joc ambigu del teatre). Sigui com sigui, el públic viu íntimament la relació paternofilial amb una intensitat inusual.

El joc de donar les ordres per un auricular recorda a l’experiència Terra baixa de Roger Bernat, en què també els actors variaven de funció a funció per anar ben desorientats. En aquella ocasió, el joc no rodava perquè no hi havia ningú que dialogués amb les cartes a les mans, que ordenés i donés sentit l’escena. Ara, l’equilibri actoral és més just respecte al de The second woman en què l’actriu María Hervás compartia un centenar de cops amb 100 voluntaris una escena de 8 minuts. Ella controlava el quadre fins al punt de jugar sempre a partir de l’actitud de l’altre. El domini del medi compensava el quadre, aparentment denigrant per al personatge femení, que es revoltava.

Jiménez opta pel format de càsting. Busca el seu pare. Però si el troba, el rebutjarà la següent funció, amb l’entrada d’un nou candidat. És com una maledicció de Prometeu Cada matí tindrà un pare i una mala bèstia li robarà al cap de poques hores. Juan Carlos Martel va tancar la seva trilogia sobre el teatre comunitari convocant àvies al Casting Giulietta. Buscava la fragilitat i un amor etern al que, Andrea Jiménez aspira, però el menysté durant parts de l’obra, per un sentiment utilitarista (tant m’estimes, tant vals; tant vals, tant t’estimo, li ve a dir el seu pare). Al tenis, la competició obliga a pressionar sempre l’adversari. Jiménez, en realitat, resol la seva particular partida amb l’amor. Això commou i porta l’audiència a una catarsi íntima i compartida. S’ha d’anar a viure l’experiència de Casting Lear i, si hi ha ocasió, repetir l’oportunitat amb actors diferents perquè ja es veu que l’experiència pot canviar subtilment en cada situació (ahir Pep Cruz que havia fet d’actor en el primer passi al Lliure, ja hi va anar d’espectador). Mai el teatre és igual; mai l’amor es viu amb la mateixa intensitat.