Hauríem d’assumir que els  espòilers tenen una data de caducitat , a partir de la qual deixen de ser-ho. I amb això vull dir, per posar com a exemple el cas que ara ens ocupa, que  quan estem parlant d’un gran clàssic del teatre universal estrenat a la capital de Noruega  fa més de de cent-quaranta- sis anys al bell  mig de no poca polèmica i representat a casa nostra un munt de vegades des que es va presentar per primer cop a Barcelona el 1893, hauríem de poder referir-nos al seu d’altra banda del tot cèlebre final sense cap mena de problema.

Però , per si de cas hi ha algú que encara el desconeix , només diré que l’obra acaba amb el cop de porta  que més soroll ha fet a la història del teatre. Un cop de porta que implica traspassar aquella línia que semblava infranquejable per a una dona de les acaballes del segle XIX. I que pot continuar semblant ben difícil de travessar encara ara per a masses dones dels anys vint del segle XXI.

I és que, malgrat tots els abismals canvis que la societat (com a mínim, la societat occidental a la qual pertanyen aquests personatges ) ha viscut al llarg del segle XX pel que fa al lloc que li havia assignat a la dona, la Nora de “Casa de nines” continua sent un personatge emblemàtic, capaç de prendre decisions que encara ara segueixen sent susceptibles en masses indrets de provocar l’exclusió social i la condemna patent o latent, i de poder carregar de culpabilitat les espatlles de qui les ha pres.

La Nora segueix interpel·lant-nos des de la contemporaneïtat, des de paràmetres òbviament diferents a aquells que regien quan el personatge va néixer. Però potser no tan diferents com seria de desitjar; les seves decisions poden deixar també a la vista la manera com alguns canvis responen més a un criteri cosmètic que a una modificació estructural.

Així doncs, cal alegrar-se sempre del seu retorn, que ara es produeix a la Sala Atrium mitjançant un muntatge dirigit per Raimon Molins , la dramatúrgia del qual s’adapta també als criteris i les necessitats i la mateixa logística  imposades pels nous temps. Ens trobem doncs davant una versió un xic sintetitzada del text original , en la que desapareixen diversos dels seus personatges , i algun d’ells fins i tot canvia de sexe pel camí.

Això, sense que pateixin en excés ni l’arquitectura argumental de l’obra ni el seu cos conceptual. Molins serveix el text amb prou fidelitat i honestedat , com per a que ens arribin clarament cadascuna de les idees que vol transmetre. Però els encerts globals de la proposta i la bona feina interpretativa dels seus dos grans protagonistes (la Nora d’Anna Maruny i el Torvald de Jordi Llordella) , no impedeix alhora que la proposta mostri algunes febleses, tant pel que respecta a la posada en escena, com a la seva renovada i eficaç dramatúrgia.

Curiosament, Molins va presentar fa a uns pocs anys en aquesta mateixa sala que ell dirigeix una versió de les txèkhovianes “tres germanes” signada textualment per Sanchis Sinisterra amb  el títol de “Érem tres germanes”, en la qual agafava potent protagonisme una casa de nines tan tangible com virtual .

Servint-se brillantment dels recursos oferts per les noves tecnologies, Molins evidenciava allà  que també aquells noies russes s’havien passat en gran mesura la seva existència residint en les cases de nines que ( i començant pel pare, com li passa a la mateixa Nora) havien estat dissenyades pels homes de la seva vida per tal de convertir-les en el seu escenari vital, sense demanar-les alhora  a elles quin era l’escenari en el qual podien veritablement realitzar els seus desitjos i projectes de vida.

Com deia llavors tot comentant els encerts d’aquell muntatge, les cases de nines , més enllà de la seva fisicitat, són també espais mentals que permeten construir vides imaginades , i aconsegueixen que fins i tot la menys maliciosa de les persones, pugui deixar volar davant d’elles el seu voyeurisme latent. I ara, guiat tant pel mateix títol com per les referències contingudes al text , Molins remarca també de forma visual l’idea de trobar-nos davant una casa de nines.

Però aquest cop, ho fa seguint gairebé el camí oposat al que havia seguit llavors. I situant-nos en principi davant un espai força nu que, arribat un determinat moment, i mitjançant un pesant aparell  escenogràfic ,es converteix en el  finestral des del qual podem contemplar l’interior pel qual es mou la Nora. Un interior que, per cert, resta un xic fora del camp de visió d’aquells espectadors situats als extrems de les grades en les quals seu el públic, i que dificulta també un xic l’audició del text. Especialment quan aquest ens arriba declamat per una actriu italiana (Claudia Manini) que mai acaba de trobar-se còmode sota la pell de Krogstad , un personatge que ( i més enllà del canvi de sexe) pateix (com li passa també a la Kristine de Cris Martínez) el reduccionisme al qual l’ha sotmès la nova dramatúrgia. L’entitat que tenien abans, queda ara supeditada a una funcionalitat massa plana .

Per contra, la forçada grandiloqüència de la paret mòbil amb finestral inclòs , esdevé un recurs tan sobrer com la nevada que cau a la residència de la Nora el Torvald i les seves tres invisibles criatures ). Donada la projecció que han tingut en temps recents adaptacions de l’obra a l’estètica contemporània tan aplaudides com  ara aquella signada per Thomas Ostermeier , la puntual i innecessària ostentació escenogràfica d’aquesta proposta , més aviat remarca el perill que suposa deixar-se temptar per l’excés , quan la intimitat sense masses guarniments  constitueix precisament l’espai en el qual destaquen més els seus encerts.

La Nora de Maruny es mostra potser massa expansiva al llarg del primer tram de l’espectacle. Però quan arriba l’acte final assoleix una molt ben controlada temperatura interpretativa que deixa a la vista la barreja entre la valenta i recent adquirida lucidesa  i el vertigen inevitable i també innegociable que comporta la seva gran decisió. El sòlid Torvald de Llordella sap com evidenciar alhora la fràgil prepotència embolcallada d’aula protectora en la qual es  refugia el marit de la Nora, fins que s’ensorra el seu castell de sorra construït damunt una imatge fictícia de felicitat domèstica, feliçment recuperada ara de perillosos sotracs  econòmics. I  la posada en escena de Molins, lliure ja de temptacions escenogràfiques no massa útils i de personatges secundaris no del tot aprofitats, mostra també llavors els seus més valuosos recursos . Decididament, i malgrat les apuntades irregularitats, retrobar-se amb la Nora segueix sent un plaer del tot necessari.