Té sentit produir l’enèsim espectacle de Casa de nines, en un temps en què tot sembli creat per la IA? La gent de l’Atrium amb Raimon Molins al capdavant, ja n’havien fet una proposta amb la trilogia feminista Júlia, Nina i Nora. La seva versió, amb el joc de càmeres, li va donar un aire introspectiu i ensenyava uns angles insòlits per a la gent de les platees d’un teatre disposat a la italiana. La casa de nines la va utilitzar com a set audiovisual en un projecte posterior a partir d’Érem tres germanes, de Txèkhov (aquesta adaptació permetia rellegir el Deconstructing Txèkhov de Sanchis Sinisterra). Molins creu que sí és necessai retornar al clàssic d’Ibsen (diuen que el més representat), i per això, ara ha apropat la trama a una contemporaneïtat amb pocs elements en una sala d’estar de tocadiscs de vinil, cadires elegants i un piano quasi més decoratiu que per fer-lo sonar. Així son els alons dels que aspiren a ser de la classe privilegiada. Molins ha volgut tornar a Ibsen i explorar en profunditat la contemporaneïtat dels personatges, d’aquella mare abnegada i orgullosa dels seus fills que, tot d’una, s’adona que ha passat de la gàbia d’or del seu pare a la nova casa de nines de Torvald, el seu marit. Aparentment, sembla que sigui un punt de vista més aviat superat en aquest segle XXI, fins que un arriba a casa seva i veu l’últim capítol de la primera temporada de la sèrie White lotus en què una jove influenciadora s’adona que repeteix el rol de Nora, en un complex luxós de Hawaii.

La posada en escena d’aquesta versió està condensada en els quatre personatges centrals de l’original, amb una Nora (Anna Maruny) que pràcticament és el centre des d’on pivoten les altres tres presències. Amb un Torvald (Jordi Llordella) orgullós d’estrenar càrrec com a director de banc i una Nora que sap que ha salvat el seu marit gràcies a un viatge amb la família a Itàlia per sobreposar-lo de la seva feina. El viatge es finança a partir d’un préstec dubtós, tot i que ella ha fet veure que el va pagar el seu pare. L’única decisió pròpia de la muller es convertirà en la cora que l’escanya i de la que voldrà alliberar-se. Al seu costat, la seva companya Kristine Linde (Cris Martínez) ha sobreviscut la mort del seu marit treballant i fent-se un lloc. És un personatge que malda per sobreviure i que veu en el nou càrrec del marit de la seva amiga de la infància la salvació per tornar a un lloc d’un cert privilegi social. El detonador del drama és la prestadora Krogstad (Claudia Manini) que veu amenaçat el seu lloc de feina i que amenaçarà Nora a destapar el seu secret del préstec per no perdre la feina. El repartiment juga amb unes interpretacions emocionals realitzades a tocar del públic, s’atreveixen a fer un salt mortal sense xarxa.

A l’adaptació, els canvis d’acte es visibilitzen gràcies a un aparent efecte visual: la façana de l’edifici permet entreveure gràcies a la finestra del piano i dels finestrals sense cortines d’un saló sense sofà tot el segon acte, quan el nus del muntatge s’imposa amb la lleugeresa de preparar el ball de la festa de l’endemà al pis del doctor i les confessions de nora amb Kristine, que mira d’aconsellar-la, sense ensenyar totes les seves cartes. Les frases lleugeres, alegres, que dringuen de Nora, contrasten amb les reflexions més mesurades de Kristine, amb les petites advertències del seu marit, amb les amenaces de la prestadora secreta. Només al final, Nora realitzarà una rèplica final en què descobreix el seu autoengany i s’hi rebel·la. Esperava un miracle i s’adona que el se marit, tant recte sempre amb els seus principis es doblegaria als favors d’un xantatgista cruel, només per salvar l’honorabilitat familiar. El seu amor es deu limitar a la fotografia que deu exhibir de la dona i fills a la taula de l’escriptori del despatx.

Lucas Hnath va pensar que l’interessant de Nora seria veure si mai va tornar a casa de Torvald i dels seus fills, que estima, però que necessita abandonar amb el sonat cop de porta (Casa de nines, 20 anys després). A l’Atrium, tot i que hagi augmentat l’espai escènic amb la nova remodelació, l’ombra dels nens, la bústia de la carta i la porta d’entrada queden fora d’escena. La posada en escena sí que recórrer a recursos escènics com fer nevar dins de la sala, en un dels moments més desesperats de Nora. Com als clàssics, la situació de descoberta de les hipocresies de parella són necessàries que les revisquin totes les generacions. En aquest sentit, Molins deu considerar com Oriol Broggi amb moltes de les adaptacions a La Perla 29 (El zoo de vidre, Coralina la serventa amorosa, Hamlet Aribau…), que és necessari reposar textos icònics perquè els puguin descobrir des de la intensitat de l’actuació en directe aquelles persones que encara no n’han tingut oportunitat. Potser no descobreix gairebé res nou als que ja en saben la trama, però el cop de porta s’ha de sentir, encara que sigui fora d’escena, en directe per primera vegada. Broggi diu que cal fer un Hamlet cada cop que es troba un actor que podria encarnar aquest persnatge. Molins, en aquest sentit, deu haver trobat la necessitat de fer Casa de nines per mostra el desplegament actoral d’Anna Maruny.