No sé si el cantant Pau Riba va pensar mai en la Nora de «Casa de nines», d’Henrik Ibsen, quan va escriure «Noia de porcellana», una de les seves cançons més emblemàtiques. Però, malgrat la fortalesa que Henrik Ibsen pretén imprimir en el seu personatge femení universal més cèlebre, si un recorda cadascuna de les definicions de la “noia de porcellana” de Pau Riba, s’adona també que es podrien aplicar al perfil més íntim de la Nora d’Ibsen.

Raimon Molins, el director d’aquesta versió de cambra de «Casa de nines», ha traslladat l’època i l’esclat del teatre modern de l’autor de finals del segle XIX —Henrik Ibsen la va escriure el 1879— a un espai que sembla intemporal, però que també vol ser eminentment contemporani per tota l’ambientació, l’attrezzo, la decoració, la platina amb els discos d’agulla que ara tornen a estar de moda, el vestuari i la llicència de les peces musicals que s’hi escolten fugaçment, interpretades delicadament per la mateixa actriu protagonista, en anglès esbojarrat la primera, en noruec les altres.

Raimon Molins, que s’ha centrat en quatre dels personatges principals de l’obra: Nora, Torvald, Kristine i Krogstad, s’ha permés també una altra llicència i és la de convertir el personatge treballador del banc, Krogstad, en un personatge femení, cosa que fa també que la relació íntima entre “ella” i l’amiga Kristine arribada de fora aporti el color lèsbic. Dit tot això, queda clar que Raimon Molins ha deixat fora d’escena els fills de Nora i Torvald, malgrat que se senten en off, el doctor Rank i la mainadera, personatges secundaris i que fan que Nora no es balancegi tant entre la pressió patriarcal del marit i la pressió sentimental de l’admirador doctor Rank.

La llicència que no es pot prendre cap versió contemporània és eliminar l’intríngulis de les cartes amenaçadores, un recurs epistolar tan propi de l’època d’Ibsen que és clau en la trama de «Casa de nines» i que només una versió agosarada podria reconvertir en un escàndol modern a través del xantatge de les xarxes.

Quan una versió contemporània ja t’ha introduït en un món més o menys actual i veus aparèixer les cartes, no ets pots estar de pensar en la crisi que afecta Correos —gairebé destinada només a ara a ser la repartidora de les paperetes electorals i les comunicacions oficials de multes, recàrrecs o embargaments— i en la decisió recent i pionera a Europa que ha pres Dinamarca de tancar el servei públic de correus després de quatre-cents anys i deixar la correspondència residual en mans de la missatgeria privada.

Però el teatre té aquesta força poderosa que fa que qualsevol anacronisme es fusioni amb la intenció renovadora d’una versió com aquesta que acaba deixant-ho tot en la interpretació dels quatre personatges amb una Nora que viu escopetajada per tapar la seva vida de vuit anys dedicada al matrimoni i tapar també la feblesa que ha tingut de falsificar la signatura del seu pare en l’aval d’un crèdit quatre dies deprés que ell morís i la desesperació de Torvald quan veu que la seva “nina de porcellana” li fuig de les mans.

L’actriu Anna Maruny fa una Nora que s’emporta els espectadors al seu món i que els repta a fer-se’ls seus del tot quan fa el valent memorial final davant de Torvald. L’actor Jordi Llordella evoluciona des del marit que surt de la penúria sota l’eufòria de ser nomenat director del banc i la foscor del món que se li ensorra incomprensiblement quan Nora decideix volar pel seu compte.

L’actriu Cris Martínez i l’actriu d’origen italià Claudia Manini són respectivament l’amiga Kristine —també interpreta fugaçment el piano— i Krogstad, l’empleada acomiadada del banc. Dos personatges que queden sepultats pel protagonisme de la parella Nora/Torvald i que són també la baula de transmmissió de l’explosió que desencadena el conflicte.

Moment de cambra espectacular amb el tancament d’una escenografia corredissa —riute’n, tu, de la Sala Gran del TNC!— que encercla Nora en la seva particular casa de nines, amb un pla d’una finestra i una galeria transparent que, coincidència no premeditada, s’assembla al finestral que també encercla la granja de l’obra «El barquer» del Teatre Lliure i que, en els dos casos, dóna la perspectiva als espectadors de ser voyeurs d’un conflicte que no hauria de sortir de les quatre parets.

És darrere d’aquesta estructura de casa de nines on Nora (o l’actriu Anna Maruny interpreta la peça «Més feliç que mai» en versió noruega —els efectes fan també que caiguin volves de neu— de la cantant nord-americana Billie Eilish, que és una confessió en veu baixa de la mateixa Nora quan diu que és més feliç que mai quan és lluny d’ell, quan admet que tant de bo no fos veritat el que està passant, quan li diu que pensi en alguna cosa enginyosa per escriure-li una carta i per dir-li què ha de fer. Una manera subtil de donar a entendre també que l’agosarada Nora del temps d’Ibsen no deixa de ser en el fons com aquella “noia de porcellana” de Pau Riba que, de tan fràgil, es tanca sota una campana que sona dolça i és de cristall.