Anna Güell (i Mercè Anglès, que la recordem com si hagués actuat ahir) deuen ser unes grans amants de la lectura. Sovint, les piles de llibres s’amunteguen pels seus decorats. Sortejar-los és una forma de viure. Donar-los vida a l’escena és tota una declaració de principis. Algun dia, Güell (a part d’interpretació i idiomes deu haver fet classes de mecanografia perquè no falla ni una lletra quan pica a màquina, en directe) ens sorprendrà amb algun material escrit per ella mateixa. Segur. Mentre, ens presenta treballs preciosos, delicats, fets amb precisió química com aquest Carola. Ara sí que Maria Aurèlia Capmany respira fresca. Güell va ser protagonista d’un altre muntatge sobre un fet històric, convertit en llibre i posteriorment en espectacle però que no va fer justícia a les expectatives: Parlàvem d’un somni (TNC. 2017). 

Dèiem que Q-Ars Teatre tira de literatura. Per això, podem recordar peces com Rive Gauche. O les múltiples adaptacions de Shakespares pensades, sovint per a les dues actrius titulars, fins a la mort prematura d’Anglès. Sempre són dones les intèrprets (també Simone, tot i que aquest cop amb un to indubtablement surrealista i farsesc) o L’alè de la vida, en què Güell va actuar amb Arànega. Tornem a aquesta Carola que, en realitat, és una adaptació de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona de Capmany que imagina quin ha estat el paper de les dones durant bona part del segle XX. Però aquesta Carola no es conforma en ser la filla (millor, la néta) de… o la dona de… Ella es forja la seva biografia sobrevivint des del pistolerisme i flirtejant (per supervivència o per conveniència) amb tots els que han copat el Poder en les diverses èpoques del segle. No és una dona heroïca, que combat militant; sino que sobreviu. En aquest sentit, té una gran similitud a la Victòria que va imagina Pau Miró (TNC, 2016). Com una Colometa més de La plaça del diamant, és clar.

La posada en escena, prevista per Cesca Piñón en el seu debut a la direcció, convida a què l’actriu deambuli, corri, i miri als ulls dels espectadors asseguts en tauletes de bar amb estovalles. Quan parla de la seva relació amb les monges, aprofita per distribuir llums (que semblen extrets de les capelles, com si fossin ciris per demanar favors als sants) a les tauletes. Carola escriu la seva història, però poca estona es passa escrivint a màquina. Prefereix revisar les notes passejant o recordant-ho a viva veu, mentre corre, passa fred o s’enamora de cada glopada de vida intensa. Vida intensa, precisament, com la que troba, al final del muntatge Shirley Valentine, tot i que sigui una dona nascuda als anys 40 i 50 i que mai ha estat capaç (fins a la maduresa) a sentir-se lliure. Gran Anna Güell, es multiplica en aquests papers petits, de vida sobreviscuda als marges de la còmoda burgesia. Deixeu-voa embriagar pel vi, la vida i la paraula.