La novel·la de
Maria Aurèlia Capmany Feliçment, jo sóc una dona (1969) compta ja amb una també
feliç adaptació teatral. Una funció que fa honor a l’escriptora presentant-la
de forma atractiva i alhora rigorosa. La novel·la més clarament feminista de
Capmany és un al·legat escrit des de l’afirmació de la condició femenina dins
un món on el masclisme ni tan sols era qüestionat. La vida de Carola es
desenvolupa durant la primera meitat del segle XX. La protagonista neix a una
Barcelona convulsa per l’esgotament del sistema polític de la Restauració
borbònica i el creixement dels moviments socials anarquistes i comunistes. Es
fa dona enmig del foc creuat del pistolerisme creixent durant la I Guerra
Mundial. Viurà la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra
Civil i els anys més durs de la postguerra.

Com a la novel·la,
l’adaptació és fidel als fets històrics, fent un retrat íntim i precís de la
societat en cada moment i esdevenint una crítica social més documental que
agre. Q-ars Teatre continua teixint complicitats per presentar-nos espectacles
de producció modesta però amb un alt nivell d’exigència artística. La passada
temporada portaven al mateix espai Ausencias sobre textos de Cristina Fernández
Cubas. L’adaptació a sis mans -Lurdes Barba, Manuel Dueso i Anna Güell- que rep
el títol de Carola, serva, per sobre de qualsevol altra cosa, la voluntat de la
protagonista d’esdevenir un ésser lliure en unes circumstàncies històriques en
les que la dona tan sols podia ser filla o neta de…, esposa o amant de…,
mare de…., o situar-se fora de l’escala social per esdevenir monja o
prostituta. Sobta, d’entrada, la disposició de l’espai escènic: Montse Amenós
ha convertit, encertadament, la sala en el menjador d’un bristó amb el públic
assegut al voltant de taules amb estovalles a quadres. Aquesta disposició troba
tot el seu sentit en l’escena final. Sota la batuta de Francesca Piñón -en la
seva primera direcció escènica-, Carola se’ns presenta abocada a la tasca
d’escriure la seva biografia. Des de la més estricta intimitat de la dona
davant la màquina d’escriure, rememora la seva humil infantesa. Anna Güell
recrea una Carola madura que repassa els moments estel·lars de la seva intensa
vida. Evolucionant per l’espai amb absoluta familiaritat, ens explica els
episodis d’una vida en la que ha fet tots els papers al seu abast. Aviat ens
atrapa amb el seu relat, la participació de l’actriu en la construcció de la
dramatúrgia contribueix en gran mesura a trobar el to més adequat en cada
moment. El to més íntim té algunes composicions d’Enric Granados com a fons
sonor. D’Eduard Granados sonen tres temes que ens situen en tres moments
històrics claus. La seva besneta i neta (respectivament), Bárbara Granados, ha
composat el leitmotiv de l’espectacle que lliga les escenes en diferents
versions. Una banda sonora de luxe per a un monòleg que té molt de  diàleg amb el públic. Els desplaçaments de
l’actriu entre les taules, donen un especial relleu al personatge: Anna Güell
esdevé una Carola-vedet que captiva amb el seu discurs desenfadat i valent. És
la perfecta amfitriona que convoca al seu voltant un públic selecte. Hom no pot
fer altrament que sentir-se afalagat pel privilegi d’haver assistit a un
especial, tot i que casolà, banquet teatral.