Carena

La idea d'una funambulista transporta de seguida a la carpa d'un circ, amb la tensió palpable del públic aguantant la respiració. Fa equilibris damunt del cable, una fina línia de seguretat envoltada de buit, de perill. Al mateix temps, una "carena" també és aquesta mateixa imatge, aquest estretíssim camí cap al cim, amb els dos vessants de la muntanya a banda i banda, de buit, on el perill es troba en el seu medi natural. La Córcoles ens hi transporta, a través d'una ambientació híbrida, entre disseny de llums fred i l'espai sonor de bosc en dansa amb la posta de sol i els seus efectes naturals en un parc a recer del bullici de Tàrrega en plena fira. Carena és, doncs, una proposta suggerent, on l'esdevenir imprevisible de la naturalesa (essencialment el vent ingovernable) fa equilibris amb la tècnica exquisida i disciplinada de la funambulista, i transporta de seguida al títol de la peça.Vestida de blanc, amb l'elm i l'escut d'un present futurístic, l'artista embeina la llança balancier de l'equilibrista i convida a imaginar i deixar-se suscitar per un esforç extenuant, una lluita arriscada, moguda per una simbiosi amb deixos tribals entre eina i enginyer. La peça va plena d'imatges que sedueixen a cada persona del públic, i condueixen lliurement per un viatge particular durant l'experiència poètica que és viure-la. Ella és una guerrera implacable, que, quan arriba la fosca amb l'udol del llop a la carena, es ret en duel amb urgència contra el món, contra si mateixa, contra la por i a favor de la natura. Sens dubte, una demostració de tècnica i riquesa estètica més enllà del clàssic travessar d'una banda a l'altra del cable, on l'atmosfera del context suma de forma contundent i transforma en un viatge enriquit.

La Córcoles (Mariona Moya) balla harmònicament i amb lentitud sobre d'un cable. Ho fa amb la prudència de qui executa una partitura preciosa. Com a La veu submergida de Maria Palma és imprescindible despendre's de l'aparell puntualment per trobar nous moviments i mantenir l'atenció de l'espectador. La Córcoles l'encerta quan troba petites trames dramàtiques, com la semblança al Quixot i els molins i gegants alhora a partir d'una veu en off que no la treu de la seva concentració o intensitat.Amb la màscara cobrint-li el rostre és capaç de caminar sobre del cable només amb l'equilibri d'una barra. Un vestuari elegant completa un quadre que parteix del preciosisme i que va incorporant els diferents exercicis d'equilibri sobre d'un cable, sigui pujant al cim pel cable a 45 graus, sigui penjant-se dels peus, estirant-se, arrossegant elements fins a una de les puntes de l'aparell. La seriositat i rigor que necessita la disciplina, li dona un grau d'intensitat que li és molt favorable a la dramatúrgia i al posat interessant d'un personatge que evoca de manera abstracta mons petits que es connecten per la temperatura actoral més que per raons de trama narrativa. Des d'aquest minimalisme fuig de l'espectacularitat més exhibicionista (com Les traceurs creuant la plaça Catalunya, l'any passat al Grec) i permet percebre el seu batec íntim.

Quan pensem en el funambulisme, la primera idea que ens ve al cap és la de la proesa impossible. La de l'escalada de complexitat i el "més difícil encara". La de la tensió per comprovar si l'artista complirà el seu objectiu o si serem testimonis d'una tragèdia. El que ofereix Mariona Moya, La Córcoles, és, en canvi, un altre tipus de funambulisme més lent i profund, amb el mateix virtuosisme però més a prop de la dansa hipnòtica i contemplativa.Des del primer moment en què apareix en escena, l'artista desprèn elegància. No cal saber gaire de moviment per intuir que la tècnica que té és d'alt nivell, plena de gracilitat i fluïdesa. Exhibeix cada moviment amb precisió i delicadesa, fent-nos oblidar la complexitat d'estar caminant sobre un fil a diversos metres d'altura. Però la gràcia de l'espectacle és que, més enllà de fer semblar fàcil el que en realitat és complicadíssim, hi ha una voluntat estètica. Una cura en les construccions visuals. Poesia, llum i metàfora, Carena és un quadre en moviment.L'espai de la representació és un valor afegit. A Tàrrega, els arbres i el campanar de l'ermita de Sant Eloi es converteixen en el marc ideal de l'espectacle. La peça comença quan encara hi ha sol i acaba ben entrada la nit. Els focus, amb blancs càlids al principi i freds en l'última part, ressalten la intensitat de cada escena i les converteixen en fotografies en moviment. Completa la imatge immersiva la banda sonora de Zesar Martinez - 'Zinkman' i Albert Dondarza, protagonitzada per violins en algunes parts i per músiques tribals en altres.Evocant el món de l'esgrima, l'artista estableix en la coreografia una mena de lluita lenta amb si mateixa. Amb elements de vestuari construeix un alter ego i l'obliga a avançar de forma literal i metafòrica. La proesa, al final, és un repte. "El movimiento se demuestra andando", diu una veu en l'última part. "Que no son molinos, sino gigantes". Tot plegat té un aire críptic i intens. Bell i emocionant. Una experiència poètica d'altura per la qual val la pena deixar-se travessar.