La Córcoles (Mariona Moya) balla harmònicament i amb lentitud sobre d’un cable. Ho fa amb la prudència de qui executa una partitura preciosa. Com a La veu submergida de Maria Palma és imprescindible despendre’s de l’aparell puntualment per trobar nous moviments i mantenir l’atenció de l’espectador. La Córcoles l’encerta quan troba petites trames dramàtiques, com la semblança al Quixot i els molins i gegants alhora a partir d’una veu en off que no la treu de la seva concentració o intensitat.

Amb la màscara cobrint-li el rostre és capaç de caminar sobre del cable només amb l’equilibri d’una barra. Un vestuari elegant completa un quadre que parteix del preciosisme i que va incorporant els diferents exercicis d’equilibri sobre d’un cable, sigui pujant al cim pel cable a 45 graus, sigui penjant-se dels peus, estirant-se, arrossegant elements fins a una de les puntes de l’aparell. La seriositat i rigor que necessita la disciplina, li dona un grau d’intensitat que li és molt favorable a la dramatúrgia i al posat interessant d’un personatge que evoca de manera abstracta mons petits que es connecten per la temperatura actoral més que per raons de trama narrativa. Des d’aquest minimalisme fuig de l’espectacularitat més exhibicionista (com Les traceurs creuant la plaça Catalunya, l’any passat al Grec) i permet percebre el seu batec íntim.