La idea d’una funambulista transporta de seguida a la carpa d’un circ, amb la tensió palpable del públic aguantant la respiració. Fa equilibris damunt del cable, una fina línia de seguretat envoltada de buit, de perill. Al mateix temps, una “carena” també és aquesta mateixa imatge, aquest estretíssim camí cap al cim, amb els dos vessants de la muntanya a banda i banda, de buit, on el perill es troba en el seu medi natural. La Córcoles ens hi transporta, a través d’una ambientació híbrida, entre disseny de llums fred i l’espai sonor de bosc en dansa amb la posta de sol i els seus efectes naturals en un parc a recer del bullici de Tàrrega en plena fira. Carena és, doncs, una proposta suggerent, on l’esdevenir imprevisible de la naturalesa (essencialment el vent ingovernable) fa equilibris amb la tècnica exquisida i disciplinada de la funambulista, i transporta de seguida al títol de la peça.

Vestida de blanc, amb l’elm i l’escut d’un present futurístic, l’artista embeina la llança balancier de l’equilibrista i convida a imaginar i deixar-se suscitar per un esforç extenuant, una lluita arriscada, moguda per una simbiosi amb deixos tribals entre eina i enginyer. La peça va plena d’imatges que sedueixen a cada persona del públic, i condueixen lliurement per un viatge particular durant l’experiència poètica que és viure-la. Ella és una guerrera implacable, que, quan arriba la fosca amb l’udol del llop a la carena, es ret en duel amb urgència contra el món, contra si mateixa, contra la por i a favor de la natura. Sens dubte, una demostració de tècnica i riquesa estètica més enllà del clàssic travessar d’una banda a l’altra del cable, on l’atmosfera del context suma de forma contundent i transforma en un viatge enriquit.