D’entrada: quin goig veure un espectacle com aquest! En un teatre grandiós que ens trasllada cap a Broadway. Amb l’orquestra en directe que, ja abans de començar, et fa un petit recorregut musical de forma magistral per totes les peces que gaudiràs més endavant. Un musical que justifica tota la inversió, amb desenes de decorats que apareixen i desapareixen. Amb números de luxe, amb força sentit de l’humor i finalment, i encara que sembli exagerat dir.ho: al meu entendre, si sumem tots aquests factors, no desmereix en absolut l’original.

Ara entrem en matisos: sí, ja sabem que ni Ivan Labanda és Gene Kelly (que no ho pretén) ni Ricky Mata és Donald O’Connor (que tampoc vol ser.ho). I que trobem a faltar més números de claqué, un dels fonaments del musical original. Però és que…el duet Llácer-Guix (que tot el que fan ho converteixen en or, com si fossin un Stanley Donen o Gene Kelly), són cada cop més agosarats. I la seva ambició artística no té límit. I s’han atrevit amb allò més difícil, però en surten ben parats.

Primer, per què tenen el públic al costat seu des del primer minut. El musical mes difícil, però davant d’un public que té ganes de passar.ho bé, d’aplaudir i de corejar alguns dels moments més emblemàtics de l’obra.

Segon, per què hàbilment, el mateix LLácer introdueix elements còmics que accentuen positivament una obra original, l’argument del qual (com tot musical) és fluixet. En aquest sentit la collita pròpia i l’aprofundiment en la caracterització de Lina Lamont és tot un èxit. I, novament, el públic ho agraeix.

I tercer: a manca de més claqué i del número estelar on segurament n’esperàvem una mica més, hi han moments absolutament excepcionals (“Good morning”, “My lucky star”….) alguns dels qual et fan posar la pell de gallina, Sí, som a Broadway!

En un espectacle absolutament recomanable per passar dues hores i escaig intensament divertides i on pràcticament surts ballant i cantant del teatre, un afegit: tots estàn molt bé, però Mireia Portas, o sigui Lina Lamont, es converteix en la reina de la funció, protagonitzant moments autènticament antològics. 

Això, sí, quan hi aneu, porteu una xaqueta: els aires acondicionats (ditxosa pandèmia) poden convertir “Cantando bajo la lluvia” en el primer refredat de l’any.