Àngel Llàcer, Manu Guix i Miryam Benedited (el triumvirtat de musicals com La jaula de las locas i La tienda de los horrores) garanteixen un gran xou. Ho fan amb un repartiment que sap cantar, ballar i interpretar. No és gaire important la trama de l’obra (tot i que ajuda a justificar els girs dels personatges). El que compta és l’espectacularitat dels moments que es recorden d’aquesta mítica pel·lícula. Amb pluja inclosa. Potser fa angúnia veure com algun fanal es decanta més del que seria recomanable però la lluminositat del to i la comèdia, ben blanca, el converteix en un producte familiar per a les vacances de Nadal, certament. El públic ja mou els braços fent picar els dits, des de l’obertura. L’èxit ja se l’espera des de l’arrencada i no decep, en quant a espectacularitat.

La peripècia d’aquests actors (i productors) de cinema mut que es troben que s’han de reciclar a marxes forçades és d’un patetisme divertit. Segurament és l’obra amb menys brou dels que han aixecat els de Nostromo live, que van començar amb una inquietant Casi normales, que no va ser capaç d’atraure l’interès del públic. Des de llavors, han provat de fer musicals amb referents inconfusibles. Pel que fa a la traducció, s’ha optat per no traduir els temes més sonats del musical (per exemple el Singing in the rain, del títol). No cal perquè ni aporta gaure contingut a la narració de la situació i per no fer evident que la peça és carregada de glamur i humor, però ben poc de intel·ligència. La dignitat que evoca Don el protagonista en l’entrada del Graumans Theatre s’amaga sota l’anglès. Parlant d’idiomes, només puntualment surt una mena de cita espontània (“no puc més”), per part de Ricky Mata l’únic protagonista que, precisament, no parla català. És una picada d’ullet insuficient però que agraeix el públic que hagués preferit la versio en català.

Els moviments grandiloqüents i els comportaments fatxendes de les estrelles de cine constrasten amb l’ego de les actrius de teatre, que reivindiquen la connexió més pura (però que han de malviure fent de sorpresa de dins del pastís: cínica crueltat). L’amor és el desencadenant del comportament dels personatges. Però enlloc es guarda un racó de ressentiment (si no és per l’estrella del film mut; però és ben beneït, per resultar farsesc). Ivan Labanda és un enamoradís i honest actor. Diana Roig torna a fer un paper d’enamorada però amb un punt més de solvència que en el seu paper estripat de La tienda… Ricky Mata és l’amic fidel que sempre es mira en positiu tot el que li dona la vida (i no s’amarga per allò que li ha retirat). La seva comicitat, amb patacades incloses respon al del criat de La Jaula… Per últim, Mireia Portas (Lina) és una altra de les estrelles indispensdables. De fet, baixa a escena i juga a provocar de dir amb solvència la frase “no puedo aceptarlo” que, ben bé recorda l’Àngel Llàcer parlant amb el públic a La Jaula… i, amb el seu to de pito també als acudits de Chiquito de la Calzada. El públic surt cap enfora provant d’imitar aquell còmic “no puido” i cantant la sintonia del Singing… amb notable satisfacció.