Que Rocío Molina era una bèstia escènica ja se sabia des de la seva aparició fugaç a La Capitana. Unes setmanes abans, ja havia desplegat el seu homenatge a Carmen Amaya a la plaça que li dóna nom, a tocar del Somorrostro. Eren anys d’una Molina intensa, forta, terrenal i també introspectiva, probablement tímida. Que es recaragolava a base de loops gravats en els quals hi ballava a sobre per generar altres pistes percutives. La trajectòria de la danzaora, com li agradava reivindicar-se (una manera de deslliurar-se dels estigmes més alienants del flamenc) s’ha pogut anar seguint gràcies, sobretot, al Temporada Alta i, és clar, el Mercat de les flors (Felahikum, Impulso, Caída del cielo). Aquest cop deu ser la vegada que ha enllaçat més funcions seguides a Barcelona. El dia de l’estrena és van ventilar les últimes entrades. Probablement, una eclosió important va ser la confluència amb Sílvia Pérez Cruz i el seu projecte mutant sobre la seva maternitat. Si al festival de tardor es va veure un primer episodi on es convocava a la fecundació de la seva criatura, a l’Amfiteatre Grec ja ballava a la lluna amb un embaràs a punt d’esclatar. A grito pelao.

Calentamiento és una broma carregada d’ofici. Si fa uns anys Sara Baras es va proposar fer una masterclass amb públic sobre els pals del flamenc, ara Molina ensenya les vores d’una funció. Davant de l’habitual pànic a una representació hi ha la necessitat de l’escalfament. Trenta-cinc minuts picant a terra, i provant canvis de ritme sense aturar-se i amb la capacitat de mantenir una conversa, equilibri i desplaçament de braços. Habilitat dissociativa habitual en ballarins (Com a Lo faunal de Pol Jiménez) però que deixa astorat al públic.

La gràcia és que Molina és també es revela actriu. S’atreveix a dirigir-se al públic alhora que s’anima (“abúrrete, Molina”). I ho fa amb solvència. Sap aguantar la pausa. Descobrir les sorpreses del mirall vertical (que no es pot desvetllar) i trobar complicitat sexoafectiva amb i sobre d’unes cadires d’alumini. La dramatúrgia de Pablo Messiez s’ajusta com un guant. De fet, el director ja va fer un treball anterior amb Pérez Cruz, entaforada fins d’una cabana (Gènere impossible). Si la cantant expressava tota dolçor, ara Molina esquitxa rebel·lia. I si les piles de cadires que, un artista plàstic definiria d’objecte trobat poètic (no buscat), la peça el mostra com una demostració de la festa de temporada baixa en poble turístic, que es fa en petits magatzems pel plaer de ballar i cantar sense un públic ni cap crític que avaluï la peça en funció del preu a taquilla.

Molina diu que no vol començar. I que, si ho fa, no vol acabar. És d’aquelles converses impossibles que es tenen amb criatures de vocabulari mínim i de visió universal ben simple. Sona a cantarella de la criatura que no vol menjar verdura, entrar a la classe o assistir a un funeral. Molina, al final decideix que l’alternativa a no tornar a començar és no sortir mai. Les cames no pleguen mai, ara en un ritme dièsel, d’atleta de fons, de personatge de Bailad, malditos. Un vendaval inesgotable, una marea insaciable, una artista que descarrega energia sigui hidroelèctrica (taconeig), eòlica (actoral, bufant per sobre de l’espectador) o solar (interminable, mentre sonen himnes de Triana, o de qualsevol grup del flamenco pop: Ivan Morales xalava a l’estrena,amb els sons cosins de Sé de un lugar). Es pot ballar estirada de boca terrosa (com La Chachi a Los inescalabes Alpes. Buscando a Currito) o refregar-se sexualment (Catalina d’Iniciativa Sexual Femenina) en un altre accepció al concepte d’escalfament. La bèstia després del jolgorio es manté ferma a no sortir de pla, per no haver d’escalfar-se mai més abans d’un passi. Deliri obsessiu que atrapa, sorprèn, diverteix i combrega amb tothom.