Ha estat una inesperada sorpresa del TNT d’enguany. La Chachi s’ha guanyat un lloc d’honor en el flamenc contemporani que, habitualment, transita per Catalunya. Al costat d’Israel Galván (Solo), de Rocío Molina (Caída del cielo), del Niño de Elche (Mellizo doble), de Juan Carlos Lérida (Máquinas sagradas), el seu debut fa flaire a llarg idil·li (si més no, amb aquesta peça, que ja porta centenars de bolos per l’estat espanyol). Flamenc extasiant.

Asseguts a les primeres fileres del Teatre Alegria el seu mantra (una cançó que és l’himne del centenari de Rocío) és una torrentera que va acumulant aigua i que creix i es desborda per tot arreu. Amb la tornada en bucle, i elevant el volum. O aturant-ho per cantar-ho en xiuxuieig a cappella. Si La Chachi comença estàtica que va enroscant-se sota una llum zenital, es desplega a partir d’aquest himne, i balla de genolls, estirada a terra (com aquella descoberta de Cesc Gelabert de ballar una sardana horitzontalment, a La muntanya al teu voltant)), estirant la càmera negra del fons de l’escenari, bevent i tirant-se vi dolç pels cabells…

Amb una força i un esgotament que pot recordar als sacs de sorra de La casa de la fuerza d’Angélica Liddell, per exemple. El límit físic es viu com una festa com una superació del cos, per deixar escapar l’ànima. I, al final, en la foscor de nou, explica el per què d’aquest títol, una imatge que podria sonar gratuïta però que es revela definitiva. Potser no volia pujar al cim dels Alps. Però si s’ha de pujar, es puja. I, tot i les angúnies de meitat del camí, del dolor, del cansament, del perill (com la comèdia Fitzroy), al final accedir allà on no s’hi volia anar, acaba resultant una experiència d’èxtasi compartit.