Són com una gota d’oli i una altra d’aigua, d’entrada. Aparentment, el flamenc és puresa; el hip hop és espontaneïtat. L’un és terra; l’altre és aire. efectivament, els móns de Rocío Molina i  Honji Wang són distants erò és que elles són unes viatgeres intrèpides en l’art. i per això, a Felahikum es poden trobar espais de contrast i altres de suma preciosa, com si l’oli fes una forma capriciosa evitant el doll d’aigua del flamenc. Com si Sébastian Ramírez, el coreògraf que ho mira des d’a fora, fos un Pep Bou il·luminat. Per a fer confluir aquests dos elements, juga amb el vent (uns ventiladors que, a Perpinyà eren quasi testimonials però que després de més setmanes de residència artística haurien de ser un eix quasi vertebrador) i també amb el joc de miralls. El que construeixen l’una davant de l’altra i el que trepitgen, esmicolat.  

No hi ha una narrativa, una dramatúrgia específica, però sí que es copsa una voluntat d’aproximar-se, d’indagar l’altra, de voler-la respectar i conèixer, sense que mai ningú abandoni les seves veritables arrels. Molina, picant a terra amb botes microfonades; Wang extenent braços i espatlles com duta pel vent, fràgil i lleugera. Un bon punt hipnòtic.