Cabaret, amb amb cançons de Fred Ebb i música de John Kander, és un musical de repertori, és a dir, un d’aquells títols que apareix cíclicament a les programacions teatrals de mig món, impulsat per la versió cinematogràfica que Liza Minelli va protagonitzar-ne el 1972 i per la subsegüent consagració de cançons que ja formen part de l’imaginari col·lectiu com Cabaret, Willkomenn i, sobretot, Money, money.

Aquestes  circumstàncies fa que no calguin masses justificacions per reviure’l periòdicament. A Londres i Nova York se n’han fet una desena de revivals, fins ara. En la versió que se n’ha estrenat al Teatre Victòria de Barcelona, s’ha aprofitat com a excusa la celebració del 50è aniversari de la seva estrena absoluta a Broadway, el 1966. El muntatge que recala al Paral·lel es va estrenar el 2015 a Madrid i fa parada a Catalunya en el marc d’una gira que ja havia fet algunes incursions ben a prop, com a Sant Cugat, Manresa o Lleida.

Ambientat al Berlín de la República de Weimar, Cabaret narra la decadència d’una societat alemanya tocada per la seva derrota a la Primera Guerra Mundial i pel Crack del 29, tot plegat somatitzat en un cabaret, el Kit Kat Club, i els personatges que l’habiten, encapçalats pel seu mestre de cerimònies, Emcee, i una de les seves cantants, l’anglesa  Sally Bowles. Basat en el llibre Goodbye to Berlin, de Christopher Isherwood, el rerefons del Cabaret narra l’ascens del nazisme i, en conseqüència, la fi de tota una època i el naixement d’un nou ordre mundial.

Fins aquí la teoria. La pràctica no és tant lluent i prometedora i, ni molt menys, tant divina com resa l’eslògan d’un muntatge que ha arribat a la cartellera amb unes ínfules d’imprescindibilitat que no es corresponen amb el que es pot veure un cop s’aixeca el teló: una proposta extemporània i fora de temps sense cap més objectiu que impressionar la galeria amb un generós pressupost tècnic (l’escenografia, el vestuari i la il·luminació, sense sorprendre, són el millor)  però sense un bri de veritat ni d’emoció. Un espectacle amb més vocació pecuniària que artística, en definitiva.

La raó de tot plegat cal buscar-la, especialment, en una direcció molt feble però també (o potser en conseqüència) en un càsting bastant qüestionable. Jaime Azpilicueta no busca res més que una recreació oportunista de la partitura original sense entrar en tot el que Cabaret pot explicar-nos  avui en dia. Una opció ben lícita, només faltaria, però que requeriria un repartiment més consistent. Potser és qüestió de rodatge –l’esperança és l’últim que es perd– però de moment, el cast no supera el llindar de la correcció vocal i coreogràfica i deixa molt que desitjar, molt, en el terreny interpretatiu.

D’aquesta consideració és just deixar-ne al marge Iván Labanda, que posa tota la seva carn a la graella i ofereix un treball generós en energia però allunyat del potencial que li coneixem, probablement limitat per un context interpretatiu que el deixa sol aguantant el pes de la proposta. Elena Gadel no l’ajuda, abandonada a la seva sort per una direcció que no repara ni en l’arquitectura dels personatges ni en la tensió de les escenes. I al seu costat tot un univers de caràcters executats per actors i actrius que no donen cos ni contingut a la tragèdia que narren.

A tot plegat no seria just obviar que la segona part de l’espectacle millora la primera. I repetir que tècnicament la cosa és impecable. S’agraeix, també, la música en directe, clar que sí. La taquilla i el  temps diran si amb això n’hi ha prou per insuflar vida a aquesta delegació del Kit Kat Klub que, definitivament, té en la direcció el seu pitjor enemic.