Heus aquí un díptic que respon a la fórmula de l’espectacle d’Alice Birch que s’ha dividit en dues posades en escena paral·leles. Al Tantarantana, la direcció de Marc Chornet aposta per la contenció. Els personatges (anònims, ambigus) que la dramaturga va plantant a escena tenen un punt en comú: l’abisme en el que es veuen abocats. El grup jove escup ràbia en una mena de descampat reservat per a les brutalitats. Com aquell Qui estigui lliure de’n Xavi Buxeda. L’ombra dels Serveis Socials és pràcticament inexistent en aquesta escena; hi plana per sobre com la teòrica atenció dels pares però ells se n’escapen amb facilitat. Al descampat no hi ha tanques i portes que no es puguin saltar.

Marc Chornet s’ha deixat anar pels impulsos primaris, per la rebel·lió com a punt de construir el propi jo de cada personatge. Les escenes tenen una durada més llarga però, mantenen els punts de fuga dels personatges que planteja Birch. Són esbossos ràpids de trames que cada espectador acaba confeccionant al seu cap. En realitat, la tria de les escenes d’aquesta localització manté un prim fil (Noa s’ha escapat de casa) que s’esquitxa amb altres situacions en què la maternitat prematura, l’alcoholisme i les drogues i el bullying són algunes de les pedres en què s’ensopeguen joves procurant sortir de l’adolescència amb dignitat. Chornet ha optat perquè les escenes es fusionin, com fent-les conviure en el mateix espai per moments. La manera d’interpretar de Lea Torrents, Jan Mediavilla Marimón, Sònia Ninyerola Soms, Imèn Akandouch Aouattah pot ser més primària, més visceral. No es veuen tants matisos com en la contenció dels quadres del Centre de les Arts però queda ben marcada a foc el comportament i la situació davant del mateix abisme social. Els quadres són molt més corals: El sofà esventrat del descampat es comparteix per prendre-hi pipes o passar-se alcohol que es beu a morro. La fredor de l’espai es combat amb l’energia i escalf que es donen els uns els altres. En el quadre, s’intueix la maquinació. Qui domina les pauses (com demostra Sònia Ninyerola), acapara el Poder. Potser no és més intel·ligent el seu personatges però logra l’atenció dels altres.

Els personatges joves tenen la contradicció com a cognom compartit. Odien els pares però desitgen tenir l’estabilitat dels adults. Es construeixen, per ara, a la contra de la manera de fer dels pares (com aquests ho van fer dels seus, en un bucle impossible de prosperar i sortir d’aquesta indigència social). L’obra està desdoblada amb el Centre de les Arts Lliures, on es representen, sincronitzades, les escenes dels adults, des de la contenció els quadres més dantescos. Al Tantarantana, hi plana la ràbia i la violència en directe.