Munta-t’ho com vulguis. Si tens una companyia de teatre, i et bé de gustar posar en escena aquesta obra titulada “[Blank]” que ha escrit una de les més potents representants de la nova dramatúrgia britànica, has de saber que l’autora posa a la teva disposició un centenar d’escenes diferents, per tal que tu facis la tria . I per tal que escullis aquelles que més et convinguin, segons quines siguin les intencions que vols remarcar al teu espectacle. Aquestes escenes són prou independents les unes de les altres per permetre’t disposar d’elles amb total llibertat. I alhora, presenten de forma patent o latent prou connexions entre elles per a que tu puguis donar lis la ja assenyalada orientació personal. Posem com a exemple i punt de partida el primer muntatge que es va fer de l’obra a Londres l’any 2019, a una prestigiosa sala de la capital britànica pel la qual sento una especial feblesa, perquè sempre que he pogut visitar-la m’he trobat representades en ella magnífiques propostes escèniques: no per res, el primer director artístic de la sala que d’alguna manera va marcar una mica el seu ADN creatiu, va ser un llavors molt jove Sam Mendes.

La sala és la Donmar Warehouse. I aquella primera versió del text que contenia vint-i-dues de les escenes escrites per Alice Birch ( d’altra banda, la guionista que li ha donat forma a la novel·la de Sally Rooney “Normal People” per fer d’ella una de les millors minisèries dels darrers anys; la guionista alhora de “Lady Macbeth”i la segona temporada de “Succesion”) estava destinada a ser representada per la companyia Clean Break dirigida per Maria Alberg. Aquesta formació fa quatre dècades que treballa continguts relacionats amb dones que se les han tingut que veure amb el sistema penal del seu país, i sovint coneixen ben a fons el que suposa passar per un centre penitenciari. Així doncs, en aquell cas la selecció, pensada pera un repartiment exclusivament femení,  girava essencialment en torn a aquesta temàtica, tot tenint alhora  molt present la relació entre mares i filles i la marca que la petjada penal pot deixar en elles. I si ens fixem en la irregular però estimulant doble proposta que ara podem veure representada a dos escenaris barcelonins, ens adonem de seguida que en aquest cas, la selecció i el doble repartiment del qual disposa la proposta, es centra bàsicament en el diàleg o la manca de diàleg entre dues generacions. D’una banda, s’ha instal·lat al Tantarantana la jove generació representada en aquest cas per un grup de personatges més o menys recent sortits  de l’adolescència , o encara instal·lats en ella. De l’altra banda, tenim ubicada al Centre de les  Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa la generació més granadeta dels que són o podrien ser el seus  pares i mares. I encara que en moment puntuals i fent ús del mòbil , aquestes dues generacions es posin en contacte en directe davant nostre ( lamentablement, sovint amb problemes de delay que no beneficien gens ni mica la resolució dramàtica d’aquestes escenes) , l’abisme comunicatiu que existeix entre l’una i l’altra i que podem reconèixer en el mateix Blank al qual fa referència el títol,  es fa del tot palès. Com es fan també paleses la mena de mancances i oblits en l’exercici de la maternitat i la paternitat dels més madurs, i la ràbia desorientada dels  més joves, sovint enfrontats a un panorama en el qual no hi ha manera de trobar perspectives una mica encoratjadores.

Els que sí han dialogat prou entre ells com per a poder crear una proposta fluida , són els dos centres escènics implicats en el projecte. Tant, que Marc Chornet, el director del Centre de les Arts Lliures , se n’ha anat cap el Tantarantana. I Roberto Romei, un creador força vinculat al Tantarantana, s’ha desplaçat cap a la Fundació Brossa. I diria que el primer, se n’ha sortit millor que el segon, pel que fa a aquest canvi d’ubicació. Els quatre joves intèrprets del Tantarantana, transmeten , de vegades amb imperfecte intensitat però sempre amb un alt grau de veracitat i força els carrers sense sortida visible pels quals es mouen els seus personatges. Per contra, l’altra generació sona un xic massa impostada, un xic massa lliurada per moments a la sobreactuació excessiva. Per cert: no he llegit el text de Birch, i no sé fins a quin punt es troba en ell el suggeriment. Però m’ha semblat tot un encert que els joves del Tantarantana es posin a jugar perillosament amb un cotxet de nadó, i amb la criatura que porta dins seu: aquesta escena em remet d’immediat a aquella altra de l’obra d’Edward Bond “Saved” que tant escàndol va provocar a l’escena anglesa l’any 1965, i en la qual un grup de jovenets acaba provocant un infanticidi després d’haver sotmès a tota mena de burles un nadó . També aquella obra parlava d’una joventut frustrada, obligada sovint  a viure sota la tutela econòmica de les institucions en pobres pisos de protecció oficial , i enfrontada a un panorama dominat per la pobresa cultural. Bond ha estat sens dubte un referent per a Birch, com ho ha estat Caryl Churchill o la mateixa Sarah Kane, la veu de la qual es fa també recognoscible en els joves monòlegs que sonen al Tantaranta. No tots els fragments textuals  que passen per aquest doble escenari presenten el mateix interès , la mateixa capacitat revulsiva o emotiva. Però tots ells, mereixen la doble visita que ens proposa aquest certament desnivellat doble muntatge .