Be God is

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer.«Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae".Després d'aquest tenebrós entrant, però, els tres clowns multidisciplinars entren en un joc de píndoles i gags brevíssims que posen a prova, sobretot, la capacitat física d'Oriol Pla —l'intèrpret més físic dels tres— exposant al límit la possibilitat del gest fins al punt que el seu cos diries que és una projecció de pel·lícula en blanc i negre del temps del mut.Sempre amb l'acompanyament musical com a banda sonora, però també del so, com a subtil mestre de cerimònies a través dels efectes sonors més inversemblants, les petites i divertides històries —com si fossin vinyetes de còmic— es van succeint per activar la imaginació dels espectadors: al volant esbojarrat d'un auto imaginari; al trot damunt d'un cavall absent amb sintonia de film de vaquers; en col·lapse enrampat estès a terra; en èxtasi romàntic de Blai Juanet, saxo en mà i rosa vermella, a més del número del mòbil tatuat al ventre, encaterinat amb una espectadora de primera fila; o amb els intents frustrats de Marc Sastre per poder interpretar i triomfar en solitari amb la seva cançó folk.L'espectacle es presenta en horari off, avançada la mitjanit, potser perquè va nèixer en locals alternatius i es pensen que s'adrecen a un tipus de públic noctàmbul, però «Be God Is» no té fronteres, ni d'espai escènic ni d'edat dels espectadors, i aconseguiria el mateix impacte en sessions matinals per a criatures, com en sessions de tarda per a pipiolis i teenagers, o en sessions de vespre per a pares, mares, avis, àvies, oncles i tietes. L'essència del clown de factura catalana té ara mateix un nom: Espai Dual. No s'hi emmirallen perquè sempre és de rigor matar el pare, però són, inconscientment, hereus d'altres il·lustres predecessors del gènere com Vol.Ras o Tricicle. To be or not to be. Is God. (...)

L’espai i l’hora que es programa aquest BeGod is (Bigotis, per entendre’ns) no deixa cap dubte que venim a riure per un bon final de festa. Uns monjos molt sui generis ens beneiran la funció amb cants “gregorians” i en un “llatí dadaista” -una mena de cantata construïda amb llatinismes enganxats un darrera l’altre sense buscar cap mena de sentit. Tres “músics” es reuneixen davant el públic en una espècie de jam session delirant farcida de números de petites acrobàcies, equilibris i mim -una bona dosi de mim- integrat en l’espectacle musical de destacat virtuosisme pel que fa a Blai Juanet i Marc Sastre. De la mà principalment d’Oriol Pla, el llenguatge gestual arriba a esdevenir un llenguatge precís i clar, amb un ample vocabulari i noves expressions que haurem d’incorporar. La distorsió -del tot surrealista- traspassa l’escenari i engresca un públic lliurat per complet als intèrprets. Sobre l’escenari, es van muntant petites històries que van creixent fins desdibuixar-se en la creació d’una nova, quasi sense adonar-nos, passen i ens deixen un somriure als llavis o bé l’esclat d’una rialla generalitzada. L’espectacle va augmentant el to fins a convertir-se en una mena de corrent col·lectiu que fa tremolar el petit escenari del Kiosc. Hi ha qui parla d’una adaptació de l’espectacle que es va veure a l’escenari del Llantiol (tampoc aquest és un escenari massa gran); sigui com sigui, el què es va veure al Kiosc del Rec igualadí és un espectacle acabat, madur i rodó.   

Són tres personatges i una veu en off. Són una situació i cap. Són una mena de banda musical en què cadascú lluita per ser el líder i  posar la veu al   proper tema. Són uns adults que juguen com nens. Són unes criatures que volen manar com els adults. Són un cop fresc i divertit que es riu dels seus propis referents. No els calen paraules. Però la música, el ritme, l'acrobàcia i l'equilibri són  elements indispensables. Tenen l'oportunitat i l'aprofiten. Saben adaptar-se on faci falta i aixequen els riures del públic. Té una trama que es desfà com un terrós de sucre. Són un camp de proves que ha acabat sent espectacle sense gaire més pretensió que provar i que acabi confluint en una certa coherència.  Com que l'un és fresc, el segon és fresc i el tercer és fresc (i la veu en off és disciplinada... però també desenfadada) acaba resultant un muntatge desengraixant, que allibera, i  que convidaria a ballar al final si es retiressin les cadires on es representi. En definitiva, un espectacle refrescant que no pot perdre aquesta llibertat creativa aparentment tant àcrata, tot i conciliar-se en un espai, un temps i una partitura.