L’espai i l’hora
que es programa aquest BeGod is
(Bigotis, per entendre’ns) no deixa cap dubte que venim a riure per un bon
final de festa. Uns monjos molt sui generis ens beneiran la funció amb cants “gregorians”
i en un “llatí dadaista” -una mena de cantata construïda amb llatinismes
enganxats un darrera l’altre sense buscar cap mena de sentit. Tres “músics” es
reuneixen davant el públic en una espècie de jam session delirant farcida de
números de petites acrobàcies, equilibris i mim -una bona dosi de mim- integrat
en l’espectacle musical de destacat virtuosisme pel que fa a Blai Juanet i Marc
Sastre. De la mà principalment d’Oriol Pla, el llenguatge gestual arriba a
esdevenir un llenguatge precís i clar, amb un ample vocabulari i noves
expressions que haurem d’incorporar. La distorsió -del tot surrealista-
traspassa l’escenari i engresca un públic lliurat per complet als intèrprets.
Sobre l’escenari, es van muntant petites històries que van creixent fins
desdibuixar-se en la creació d’una nova, quasi sense adonar-nos, passen i ens
deixen un somriure als llavis o bé l’esclat d’una rialla generalitzada.
L’espectacle va augmentant el to fins a convertir-se en una mena de corrent
col·lectiu que fa tremolar el petit escenari del Kiosc. Hi ha qui parla d’una
adaptació de l’espectacle que es va veure a l’escenari del Llantiol (tampoc
aquest és un escenari massa gran); sigui com sigui, el què es va veure al Kiosc
del Rec igualadí és un espectacle acabat, madur i rodó.