Són tres personatges i una veu en off. Són una situació i cap. Són una mena de banda musical en què cadascú lluita per ser el líder i  posar la veu al   proper tema. Són uns adults que juguen com nens. Són unes criatures que volen manar com els adults. Són un cop fresc i divertit que es riu dels seus propis referents. 

No els calen paraules. Però la música, el ritme, l’acrobàcia i l’equilibri són  elements indispensables. Tenen l’oportunitat i l’aprofiten. Saben adaptar-se on faci falta i aixequen els riures del públic. Té una trama que es desfà com un terrós de sucre. Són un camp de proves que ha acabat sent espectacle sense gaire més pretensió que provar i que acabi confluint en una certa coherència.  Com que l’un és fresc, el segon és fresc i el tercer és fresc (i la veu en off és disciplinada… però també desenfadada) acaba resultant un muntatge desengraixant, que allibera, i  que convidaria a ballar al final si es retiressin les cadires on es representi. En definitiva, un espectacle refrescant que no pot perdre aquesta llibertat creativa aparentment tant àcrata, tot i conciliar-se en un espai, un temps i una partitura.