Com si fos un gimnàs modern (en una mena de coach similar al de Burpees) i sense cinta. Dos intèrprets escalfen tensionant els genolls a un ritme musical incessant. La peça ensenya el repte de l’exercici físic, de la dansa de l’esgotament. Dos intèrprets que tenen estudiada una extenuant coreografia de moviment de cames obliga a no estalviar-se cap pas. I es percep molt bé quan un flaqueja en el salt o amb l’amplada del pas i, al contrari, quan l’altre no sap moure les espatlles amb l’elegància del primer.

Si a Un poyo rojo i a Perdón de Los informalls la dansa deriva a un teatre físic de contacte, ara remet a una dansa d’arrel, que, només puntualment, aixeca els braços, que es marca a partir del moviment de peus picant a terra. Rocío Molina ensenyava el treball previ a una funció a Calentamiento amb algun deliri per fer suportable el treball muscular. Ara, hi ha un moment que la música es fa innecessària i governen les respiracions acompassades o desaconpassant-se dins de la peixera. La mateixa que Raquel Gualtero (Panorama) va fer servir aquesta vitrina al Sismògraf 2022 amb unes llums i situació de psicodèlia. A Bang Bang, de Manuel Roque, la llum és blanca; només en tot cas alternen encentdre tots els llums d’oficina, o només la meitat. La gràcia d’ara és comprovar com l’espectador empatitza amb l’esforç i, lluny d’apostar per un o altre, s’aplaudeix quan tots dos han travessat la meta.