Un poyo rojo presenta un duet d’acció física. El muntatge simula una trobada fortuïta entre dos obsessionats pel gimnàs. Les mirades i provocacions a la pista (per moments sembla un tatami de lluita lliure) troben expressions inesperades als vestidors, mig parapetats per les taquilles. Fa 16 anys que van estrenar aquesta coreografia, que explora una gestualitat increïble de Luciano Rosso. El seu company d’escena troba el gag en la relació dels cossos, i en els crits sonors.Són uns contactes, primer involuntaris que es presten a equívocs còmics. I la banana, del títol? Doncs això, insinuacions primàries de vestidor masculí.

La parella s’apunta a la coreografia de lluites, en les que sempre hi ha un punt faresc, que provoca la riallada del públic. Los Moñekos jugaven a aquest codi (Amortal Combat, We-ding). També és el cas de l’humor desfassat de Mar Gómez (Martyrs). Hi ha un joc d’equilibris que se suma a una fisicitat extrema. Esgotar-se és l’objectiu. Losinformalls (Perdón) també juguen a aquest codi, des de la dansa, el gamberrisme i, això sí, la música electrònica. La parella argentina és capaç d’improvisar a partir dels sons que emet un radiocasset. El cas d’El poyo rojo, respecte Losinformalls porta implícit un relat, una relació de personatges que insinua una trama i un tema, que com a Perfectes desconeguts, denuncia prejudicis i alhora juga als gags gastats de perfil homòfob. Per cert, Alfonso Barón (l’altra meitat d’aquest Poyo rojo) ha dirigit un espectacle  de DueTeatre que, ara tornarà a la cartellera Èxit o exit. El duet argentí és dels de carretera i manta, que alternen el seu treball personal amb un èxit que els garanteix gira mundial, com aquells inclassificables, més en la línia de l’absurd de cabaret del Los Modernos (Los Modernos 15 años). Ara, abans que definir-los i qualificar-los, millor és retransmetre’ls. Gaudeixin d’aquests dos vídeos 1 i 2 que farien díptic amb la peripècia dels d’Un poyo rojo: el pollito pío.