Agatha Christie sap administrar la dosi d’informació a comptagotes. I és el lector més intuïtiu el que intueix possibles sospitosos abans que el propi Poirot. El tepte de passar-lo a escena implica que hi hagi un certa dosi de sorpresa i es mira de tensar la intriga amb subtrrames paral·leles. Probablement, deu ser dels muntatges que convida més a veure un segon passi per anar descobrint les mirades que es fan els viatges de l’Orient Expressa a esquenes de Poirot. Per això, no és un handicap saber qui és l’assassí (tot i que nosaltres ens estarem d’explicar-ho, mantindrem el secret com si fóssim del Club de La ratonera).

Ivan Morales aconsegueix mantneir la intriga durant tota la peça 8de dues hores) amb un espai escènic enginyós i eficaç. Si el joc de cortines funciona com a canvi d’espai i d’ambient, el que llueix més és la locomotora (amb un efecte molt ben trobat) i el pas dels vagons d’aquest tren. Potser haguès estat més net que l’assassinat no s’alcés del seu propi peu, això sí (creant algun recurs de desaparició sense que ho descobrís la platea). La intriga, en la versió de Ken Ludwig, se salpebra amb tocs d’humor, com l’accent francès de Poirot i de Monsieur Bouc, (Eduard Farelo i David Bagés), el caminar extravagant de Michel (Ruben Ametllé, que també fa de cap de trens) i l’excentricitat ben americana d’Helen Hubbard i la princesa Dragomiroff (Anna Barrachina i Isabel Rocatti). Si Christie exposa la doble moral en l’original amb el personatge del coronel (David Vert), ara la versió també insinua un enamorament de Poirot amb la comtessa Andrenyi (Claudia Benito). Són recursos per evitar que la ingtriga sigui lúnic motor de la peça.

Certament, en aquesta versó Poirot sempre va per davant de tots els altres personatges i del públic. No hi ha intrigues que el detectiu no hagi detectat abans que es produeixin. Això, efectivament, dóna poder absolut al protagonista però resta secrets que pugui administriar o contaminar al pensament del públic. L’accent francès funciona i es manté durant tota l’estona el que acaba carregant un pèl l’escolta perquè es repeteixen cantarelles fonètiques per unes rèpliques que acostumen a ser breus, incissives. A

Agatha Chsritie té tirada a la cartellera mundial. A Barcelona,es van prodigant peces d’intriga com ara Y no quedará ninguno a l’Apolo o les múltiples obres que es van tramant al Raval (ara comencen temporada amb La teranyina; abans ja havien representat amb èxit de públic amb títols com La visita inesperada, Testimoni de càrrec o Un encuentro sobrenatural).

Les novel·les negres, darrere de la intriga i les escenes amb més o menys slàpstick, sovint tenen un rerefons sobre el cràcter del detectiu, un personatge que amaga ombres i obsessions i que, per aquest motiu, es converteix en magnètic i en prodigar-se per llocs de perdició i crim. L’adaptació insinua, només al final, un dolor sobre l’amor de Poirot. com si fos el principi d’una saga que s’anirà entervbolint i enfebrint en cada nou episodi. La veritat és que no hi ha gaire més descripció psicològica i potser hagués anat bé per donar una mica més d’aire a la trepidant escena de variables i excèntrics personatges (Vanessa Segura té un caramel de personatge, d’una devoció voraç). L’espai sonor es reserva la sorpresa final amb les rèpliques ressonant epr taots els racons de la platea. Es veuen bones idees en una peça que aposta per un teatre de públic molt ampli i que renuncia,m, en part, a desenvolupar el caràcter dels personatges. No hi ha temps, a l’estació s’amunteguen tots els personatges i han de presentar-se i descriure la seva breu biografia que s’anirà enredant amb la relació que guarda amb l’assassinat. Ah, i la justícia (i la policia) queden en un lloc ben galdós.