Heus aquí l’actor Eduard Farelo caracteritzat com Hercule Poirot, amb un elegant vestit, amb bombí, i amb un bastó aristocràtic i amb un bigoti refistolat gairebé com el que lluïa l’actor i director Kenneth Branagh en una de les versions cinematogràfiques més recents, la del 2017 (n’hi ha una d’anterior molt oscaritzada, del 1974, dirigida per Sidney Lumet), a partir d’una de les novel·les més conegudes d’Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1891 – Wallingford, Regne Unit, 1976). L’edat no fa la cosa. I que l’Hercule Poirot d’aquest «Assassinat a l’Orient Express» en versió catalana, la primera que s’estrena a Europa, a partir de l’adaptació teatral de Ken Ludwig, sigui una mica més jove que el de la ficció de la reina del suspens també està bé per rejovenir el personatge i el gènere literaris.

Agatha Christie tendeix a situar les seves trames amb personatges ja crescudets potser perquè l’escriptora devia suposar que les reflexions psicològiques i les accions que els atribuïa requerien d’una certa experiència de vida. Però que siguin, o aparentin que són Poirot i els altres, una mica més joves, com passa en general en aquesta versió catalana d’Alícia Serrat i Iván Morales, també ajuda a rejovenir tant el misteri com els seus protagonistes i, en definitiva, els fa fins i tot més creïbles i posats al dia.

Del que no prescindeix la versió teatral és de l’ambientació a la dècada dels anys trenta del segle passat perquè les referències de la trama que arrenca a Istambul ho exigeixen i, en aquest sentit, tot l’equip tècnic de la companyia s’ha esmerat a aconseguir una atmosfera pròpia de l’època, des de l’utillatge al vestuari.

Dic això perquè hi ha dos elements en aquest espectacle més essencials que mai: la il·luminació (David Bofarull) i l’escenografia (Sebastià Brosa). Un i l’altre creen el clima idoni per acompanyar el misteri —o el “no misteri”, vaja, tenint en compte que el desenllaç de l’obra és molt conegut— i juguen amb els escenaris que prenen un relleu especial quan és l’hora de representar els diferents compartiments de l’Orient Express, tres cabines mòbils —feina de braços per als tècnics— que creen un notable dinamisme durant les dues hores de l’espectacle, molt marcat, d’altra banda, per la narrativitat i els diàlegs, molt fidels a l’original amb algunes petites llicències que poden fins i tot passar desapercebudes per als més coneixedors de la novel·la de la Christie.

Tornem al personatge central d’Hercule Poirot i a l’actor Eduard Farelo. No cal dir que és el puntal de tot el muntatge. La seva dicció catalano-afrancesada té un atractiu especial, com també la mateixa dicció que utilitza Monsieur Bouc, el director de la companyia internacional Wagons-Lits que, gràcies a la seva influència, aconsegueix plaça per a Poirot al tren, interpretat amb la maduresa de l’actor David Bagés. Tant ell com Eduard Farelo aporten aquesta típica mirada que una escriptora anglesa “comme il faut” feia irònicament sobre els seus veïns de l’altra costat del canal de la Mànega.

Però el muntatge ha apostat fort amb un repartiment d’una desena d’intèrprets, un nombre gairebé excepcional per aquí en els temps que corren, uns temps que han fomentat sisplau per força els monòlegs i els “bimòlegs” —per si de cas el senyor coronavirus es desperta i cal tornar a fugir cames ajudeu-me perquè torna a fer de les seves!

Així, doncs, veure aquesta versió d’«Assassinat a l’Orient Express» compensa també retrobar-hi noms com els de l’actor Rubén Ametllé (que fa un característic doblet entre el cambrer de l’hotel i l’encarregat del tren); o Javier Vélez (Héctor MacQueen); o David Vert, que sembla que es mantingui a l’ombra fins que esclata finalment dins el seu uniforme militar de coronel anglès colonial i la confessió de la seva doble vida; o les elegants i esplèndides dames del viatge en tren: Anna Barrachina (Helen Hubbard), Clàudia Benito (la comtessa); Maria Ribera (Mary Debenham), Isabel Rocatti (la princesa russa) i Vanessa Segura (la ultrareligiosa Greta Oholsson), cadascuna amb les seves vel·leïtats, les seves manies i una personalitat singular.

Ja he dit que la versió que signen Alícia Serrat i Iván Morales aporta algunes llicències i algunes picades d’ullet per no quedar-se només en allò que la novel·la ha deixat marcat, com per exemple que si aquí es té un Hercule Poirot més “bon vivant” i més jove que l’original, també se li pot encolomar una certa atracció per la comtessa Andrenyi ni que la passió, com la sang, no arribi al riu, o al rail, en aquest cas.

I mai més ben dit perquè el crim de l’Orient Express és tan compartit —gairebé com si pertanyés a l’època de les xarxes— que la sang que hi corre fa la impressió que es quedi a casa —escena coral conduïda per Hercule Poirot per desvelar el misteri— on sempre és millor rentar la roba bruta, ni que la casa en qüestió sigui un vagó de tren de luxe.

Ai, si Agatha Christie hagués escrit el seu «Assassinat a l’Orient Express» en temps moderns ferroviaris del TGV! Les distàncies amb TGV s’han fet tan curtes i la velocitat tan ràpida que l’escriptora potser no tindria temps ni de descobrir el pèl del culpable en el recorregut… o dels culpables!, perquè si per a Agatha Christie, a la novel·la, eren una dotzena —com la composició dels jurats populars—, aquí queden reduïts a vuit. Però el que compta és mantenir l’essència del misteri i dotar-lo del llustre de clàssic que Iván Morales i tota la companyia hi han sabut imprimir. Es pot ben bé cridar allò de «Passatgers al treeen!», al tren de ficció d’Agatha Christie al Teatre Condal. (…)