Si al Grec del 2017, el viatge de Sixto Paz transitava pel circ amb Tender Napalm, ara apel·len a la intimitat de la primera persona. El muntatge, que parteix del llibre de la periodista Júlia Bertran (T’estimes i em times), necessita de generar confiança entre els espectadors. Per això, l’acció transcorre en una mena de pista de ball en què es van  intercalant els exercicis de tweerk i les reflexions i confessions de Bertran i la professora de dansa Ana Chinchilla. El que, aparentment, sembla ben allunyat en quan a format, casa molt bé. L’obra és una reclamació del dret de fer i ser de les dones, davant d’una societat patriarcal, masclista,que posa ulleres castradores per a controlar i dominar. Hi ha alguns aspectes de la tesi que poden ser contradictòries (no genera inseguretat la creació d’un xat per denunciar que se senten assetjades, tot i l’evident bona voluntat d’ajuda, no crea és desconfiança, que afebleix la llibertat dels més vulnerables?) però com es diuen desde la primera persona del singular, sense ganes de pontificar res, honestament, ajuda a treure punts foscos de la societat i a debatre’ls obertament, sense la vergonya que et mirin quan balles tweerk. O quan qüestiones punts de vista, amb la millor de les intencions. Oi?

Teresa Ferré ja va fer una aproximació de le sintencions del muntatge en l’article sobre l’assaig obert del Factoria Grec.

Aprofiteu la sessió aeròbica del cos i que, també, allibera els porus de l’ànima. Escolteu i compartiu, sense reserves ni ràbies. Balleu sense la por del què diran. Així es construeix una societat més lliure. I cauen les màscares dels moralismes. Dels vells i dels nous, que puguin venir.