L’any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l’època, a les poques cases que n’hi havia i als bars que oferien l’espectacle, retransmetien la primera arribada de l’home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l’Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda.

L’astronauta Neil Armstrong va ser l’escollit perquè sortis de la nau i deixés l’empremta de la seva sola de bota lunar sobre la sorra aparentment sense vida de la Lluna. El mateix Neil Armstrong —en la ficció— és ara l’avi de la jove protagonista d’aquest nou musical, aquesta vegada, mai més ben dit, “molt espAcial”, de la companyia La Roda.

La jove Armstrong vol ser astronauta com el seu avi. El temps ha fet que les dones accedeixin també amb més facilitats a les missions de l’espai. I amb el dietari del seu avi que li regala la mare recorda algunes de les operacions que cal seguir per sortir de la Terra i arribar a la Lluna.

El relat de Dani Cherta obre aviat la veta de la fantasia i ho fa amb la incorporació d’un parell de lladregots que —com si fossin dos clons del Donald Trump que es vol fer amo de Gaza, del canal de Panamà o de Groenlàndia— també es volen fer amos del nou habitatge lunar de l’espai.

Amb un repartiment de cinc joves aspirants a obtenir la plaça d’astronauta i tres músics en directe, la trama, molt musical i, com és habitual en les composicions de Keko Pujol, molt enganxadissa, aviat enfronta els joves aspirants amb el parell de galifardeus que els volen pispar el somni d’anar a la Lluna. Les escenes d’aquest parell, carregades d’humor, aporten el to de clown a l’espectacle, imprescindible per als espectadors als quals s’adreça el muntatge i que sortiran del teatre, com a mínim, amb la rima: “raspall avall”.

El musical excel·leix per la interpretació i el vestuari, totalment adequat a les exigències d’una missió espacial com la que estan disposats a viure els protagonistes. I l’embolcall escenogràfic tendeix a la “grand machine” per ambientar la sala de màquines, l’accés amb portes automàtiques que condueixen a l’interior de la nau i uns escales a banda i banda que, amb tota la distància, sembla que vulguin recordar les dels espectacles musicals de lluentons i cabaret.

«Armstrong, un musical molt espacial» és un espectacle per a tots els públics, sense gaires limitacions d’edat ni per la franja baixa ni per la franja alta. Tots s’ho passen molt bé perquè el llenguatge i el registre s’acosten al registre de l’audiovisual d’animació.

En aquest sentit, la companyia s’arrisca a fer que el musical sigui també ben acceptat per espectadors no tan primerencs quan inclou els retalls de les imatges en blanc i negre que als anys seixanta del segle passat, encara sota la presidència de John Fitzgerald Kennedy, abans del seu assassinat el 1963, testimonien l’aposta del govern nord-americà d’aquella època per fer-se amo d’un tros de l’univers.

Els temps no han canviat tant, malgrat el mig segle recorregut. Però, tenint en compte l’aventura d’aquesta història, és convenient recordar i adaptar aquella dita popular sobre l’“era” que adverteix i no és traïdora quan diu que qui no vulgui pols no vagi a la Lluna.