La Roda continua rodant i ho fa per nous camins. Fins aleshores sempre s’han anat fixant en contes i tradicions populars, fent adaptacions divertides i buscant sempre aquell contrapunt amb l’argument original que les fes més fresques. Ara, però la productora ha engegat un viatge de risc, un viatge espacial que no està basat en cap conte popular, sinó que ens aproxima un fet i el personatge que la va protagonitzar. Armstrong, un musical molt espacial és una història divertida i amb un conflicte massa prim que ens aproxima a la figura del primer astronauta que va trepitjar la lluna. La història té una vocació educativa molt clara, explicar l’aventura de Neil Armstrong i la missió de l’Apol·lo 11 a una nova generació de nens i infants a través d’un arxiu de vídeos i imatges documentals molt extensos. La inclusió de tot aquest material s’explica a través d’un diari que la Piper, la protagonista es troba a casa seva. Aquesta és la neta d’Armstrong i com ell vol seguir els seus passos, fer-se astronauta i formar part d’una nova expedició lunar. 

L’aventura comença amb una conversa entre la mare i la filla i els dubtes de la primera sobre si aquesta ha de seguir els passos del seu avi. Però ràpidament es posa el focus en el diari i en la veu en off que explica com Neil Armstrong va esdevenir tripulant de la missió Apol·lo XI mentre es projecten els vídeos. Immediatament després ens trobem a l’acadèmia on la Piper acompanyada de dos amics, Luk i Jeffrey, estudien per ser els escollits per tripular l’Apol·lo XVIII. Ni rastre de la mare, perdent la possibilitat de teixir una trama sobre la confiança i la por de la mare envers la filla. El conflicte és en si mateix més pueril: apareixen un parell d’éssers estrafolaris, que representen ser russos (una picada d’ullet a la Guerra Freda o una perpetuació d’un clixé?) i que volen colar-se a l’expedició per tal de robar pedres lunars que serveixin per aconseguir un nou combustible i fer-se rics. Tant se val les motivacions, l’important és com aquests dos personatges tractaran d’infiltrar-se a l’acadèmia i enganyar els protagonistes. La definició i caracterització d’aquests dos personatges és el millor de la funció, divertits i amb un punt entranyable. Per contra, el personatge de la Piper acaba sent el més pla de tots, no hi ha cap evolució ni transformació del personatge. Al seu costat, els seus dos amics sí que tenen la seva pròpia trama que es completa amb una bonica cançó que consolida la seva relació.

El nou viatge de La Roda fa un pas qualitatiu molt notable en la posada en escena. Ben segur que aquest espectacle és el que té més pressupost. Això es veu en les projeccions sobre el tul transparent, en les escales modulars i la resta de construccions que fugen de la fusta o el cartró pedra dels anteriors espectacles. Però també en la inclusió de músics a escena, tocant les peces en directe. No és habitual veure musicals que incloguin músics en la mateixa història i s’agraeix molt. I un altre punt important és el vestuari meravellós d’Antonio Harillo, un vestuari retro on destaca la caracterització estrafolària dels dolents. Tot plegat desperta una paleta de colors vius, alegres i contrastats.

Vuit intèrprets, inclosos els tres músics, estan a l’escenari i tots fan bona feina. Però com ja hem dit els dolents de la funció són els personatges que estan més ben construïts i els que busquen més la comicitat i això òbviament és en gran part per la feina feta per l’Ariadna Suñé i el Joan Sáez (qui també realitzen dos altres personatges còmics que es complementen amb els dolents russos: l’alumne repel·lent Stephen i la professora). I, finalment, ressenyar una de les peces claus de La Roda de fa ja uns quants muntatges, el compositor Keco Pujol, qui crea una composició enèrgica, amb tocs molt “vuitanteros”, però sempre buscant aquesta cançó que sigui per ritme i lletra pugui ser cantada pel públic.