Unter den Linden es defineix com la primera companyia de Catalunya especialitzada en teatre alemany i, concretament, en dramatúrgia contemporània d’autores berlineses. L’objectiu de la formació és portar a Catalunya les obres més destacades i innovadores de l’actual panorama teatral de Berlín escrites per dones partint de la premissa que la capital alemanya s’ha erigit en les últimes dècades com a capdavantera de les avantguardes teatrals europees. En aquest cotext, Unter den Linden, que pren el nom d’una de les avingudes berlineses més populars, ha estrenat Aprendre a nedar, de Sasha Marianna Salzmann, autora resident al teatre Maxim Gorki de Berlín i referent del teatre experimental teutònic.

Aprendre a nedar és una història d’amor a tres bandes darrera de la qual s’hi pot entreveure una reflexió sobre la liquiditat de les relacions de la generació millennial en el seu intent de desempallegar-se del concepte d’amor romàntic. Damunt l’escenari, tres personatges: la Feli i el Max s’acaben de casar i, empesos per aquest moment dolç, decideixen obrir la parella convençuts que la seva relació és indestructible. L’entrada joc de la Lil, de qui la Feli s’enamora, qüestionarà aquesta teòrica nova naturalesa de l’amor i la possibilitat de jugar-lo a tres bandes.

L’obra de Salzmann, que té 37 anys, es valenta i fins i tot disruptiva en el plantejament perquè en certa forma rebat els models amorosos actuals i aposta, al cap i a la fi, per un missatge final molt clàssic: l’amor és l’amor tan pels millennials com pels boomers. En bona mesura, però, la trama ofusca el fons, de manera que és fàcil que a l’espectador li arribi només un simple embolic amorós amb un recorregut limitat i  sense massa interès argumental, amén de poc nou. Hi ha, sí, algunes escenes dramatúrgicament afortunades, però no basten per elevar el llistó de l’interès general de la cosa.

La virtut del muntatge d’Unter den Linden és que damunt d’aquesta base fangosa construeix uns personatges molt ben interpretats i d’una gran consistència. I, així, la feina del repartiment acaba justificant tota la proposta. Òscar Castellví està simplement extraordinari i, amb un brillant monòleg inicial, marca un nivell que una efectivíssima Georgina Latre i una resolutiva Maria Bosom no desmereixen en absolut.

Les seves creacions, plenes de convicció i qualitat, són l’espoleta que enganxa el públic i fa sobreviure l’espectacle fins i tot per damunt d’una direcció correcta, que vol remar a favor del text però que no ho acaba d’aconseguir. N’és l’exemple una escenografia tant barroca com innecessària que afegeix al conjunt una capa de lectura  més aviat críptica i que acaba restant més que sumant.