Aquest és el segon treball de la companyia catalana Unter den Linden que busca enfortir un pont entre el teatre postdramàtic berlinès i l’escena barcelonina emergent. Maria Bosom (que és la traductora dels textos) repeteix d’intèrpret (ja ho va ser a Amor. Un exercici argumentatiu, el primer treball del grup), ara està acompanyada de Georgina Latre (Tocar mare, Alhayat…) i Òscar Castellví (Atraco, paliza y muerte en Agnabaspach). En una taula parada familiar es convoquen els records d’un triangle amorós format per Max, Feli i la Lil. Es planteja una relació oberta en què la Feli comparteix petons amb els altres dos. El que, aparentment, és una opció atractiva acaba sent castradora per a tots. Al costat del magnetisme físic hi ha unes actituds vitals tòxiques, que es repel·leixen. Feli transita de la familiaritat i sociabilitat del Max a la solitud de la Lil. El quadre s’escuda en una convenció conservadora de l’amor. Els records es distorsionen com el rellotge cu-cut, com el tic-tac del rellotge que, si d’entrada sembla anar accelerat, després s’acaba silenciant.

Al voltant de la taula, es transita en el record trencant l’ordre cronològic i incorporant-hi trucades a les mares de les filles, com si la maduresa dels mateixos gens sàpiguen llegir, amb menys tensió les estrebades amoroses. Si les filles s’acaben assemblant a les mares, aquestes aprendran a digerir aquests fracassos i a redimir-se socialment en una vida més convencional.

És sa disposar d’una connexió amb el Berlín més punyent que, fins ara, s’ha anat trobant a partir d’autors com Roland Schimelpffennig (La nit àrab, Push up 1-3, Peggy Pickit veu la cara de Déu, El drac d’or), o la relació d’ElsMalsnascuts (Collectivus) amb el P14 de la Volksbühne. Des d’Unter den Linden encara busquen la forma despullada i freda (amb la lectura de les acotacions al micro, en comptes d’escenificar-les) amb un teatre carregat d’emoció mediterrani. Costa veure la passió en finestres de Berlín. O de Reykvavik. És lloable ( i àrdua) la seva cerca: El teatre es digereix diferent segons quina sigui la latitud europea. Berlín és en l’imaginari propi com una capital exògena, que sedueix per la seva diferència. Exemples? la dramatúrgia de G3 Teatre (Metalhammer) o la de Borja Sitjà sobre Lou Reed (Desde Berlín [L.R.]).