Parafrasejant als
Beatles ( al cap i a la fi, també ells van fer la seva bona “Revolution”) :
quina nit la d’aquell dia!: la nit que Jonas Kaufmann va  perdre el cap al Liceu (coses de Madame
Guillotine)  , i el Liceu va perdre el
cap per Kaufmann. Però no solament per ell: per tal de fer
la vetllada encara més complerta, com si amb un gran divo encara no en
tinguéssim prou, també els seus dos grans companys escènics – l’extraordinària
Sondra Radvanovsky ( admirable, la seva emocionant interpretació de l’extraordinària
aria“ La mamma morta” )  i el notable
Carlos Álvarez ( amb “Nemico de la pàtria” es va guanyar una ovació de gala que
crec el va sorprendre a ell mateix) van despertar un molt merescut entusiasme,
a  l’altura de la justificada adoració
que el públic liceista els hi dispensa sempre . Un entusiasme gairebé comparable
al que despertava el mateix desitjat Kaufmann, ficat per primera vegada a casa
nostra en una representació operística al complert. I no ens enganyem; per molt
estimulants que resultin els concerts en solitari en els quals es combina un
repertori fet a mida, la veritable prova de foc d’un gran divo de l’òpera, es
troba sempre representant una òpera en la seva integritat. I fent créixer un
personatge ( tant a nivell vocal com a nivell d’interpretació actoral ) a
mesura que l’obra avança. Tot i que, per dir la veritat, Kaufmann no va dubtar
en presentar-nos un Chénier de màxima intensitat gairebé des de la seva
primera  irrupció a l’escenari:, des del
seu “Improvviso”  servit amb la potència arriscada
de qui vol  des d’un bon principi
ficar-se el teatre sencer al puny de la mà.

Evidentment, una vetllada de luxe requereix un
muntatge de luxe. I en aquest sentit, no se li pot demanar més a la producció del
Covent Garden dirigida per David McVicar. Una producció que , d’altra banda,
Kaufmann coneix molt bé, perquè ell mateix la va estrenar a Londres fa ara uns
tres anys. De fet, aquest coneixement previ ha estat un factor decisiu que ha
facilitat molt la presència de Kaufmann al Liceu ficat sota la pell del poeta
Andrea Chénier, que va passar de ser un ferm defensor dels aires revolucionaris
que bufaven per França cap a finals del segle XVIII, a ser un no menys ferm
enemic del bany de sang i autoritarisme en el qual havia degenerat la Revolució
en mans de fanàtics com ara Robespierre. Paradoxes de la història: la mecànica
del terror que tant  havia contribuït a
crear , va fer que el cap del mateix Robespierre rodés sota l’esmolat tall de
la guillotina pocs dies després que ho fes el cap de Chènier. I per cert que  quan el poeta  ens canta la magnífica “Come un bel dì di
maggio”a l’obra de Giordano, el que ens està cantant és una versió lliure del
poema que Chénier va escriure poc abans de la seva mort, i amb plena
consciència de la inevitabilitat d’aquesta.

Però tornem a McVicar, i a la seva inqüestionable
capacitat per transformar el verisme de Giordano i el romanticisme del seu
Chénier -que , a la ficció, pot compensar la decepció revolucionaria amb el
revolucionari amor que li ofereix una Maddalena disposada a compartir cadafal
amb ell- en un gran espectacle visual ( només cal fixar-se en l’aclaparador
interior del Palau dels Coigny amb el qual s’obra l’espectacle)  de impecable factura clàssica. Particularment,
trobo a faltar aquí una mica aquell sensacional McVicar de “Manon”, capaç de
fer conviure amb magistral equilibri la bellesa decorativa amb la pura transgressió
. O aquell altre McVicar que experimentava amb gran talent imaginatiu  amb els anacronismes tot fent-nos viatjar  cap a la Roma d”Agrippina”. O al que ens
deixava clar que més enllà del teatre no hi ha altra cosa que més teatre,
apropant-se a la història de l’actriu “Adriana Lecouvreur”. Per no parlar del
McVicar que portava fins al límit la sexualitat de “Salomé”, ballant i volent
com qui diu devorar el cap del seu Joan Baptista. Però McVicar, és un dels
grans. I ho segueix sent fins i tot quan opta per posar l’esplendor ( la seva
“Traviata” n’és també una bona prova) per damunt  de l’exploració dramàtica del material que té
entre mans. En les seves mans, la Revolució Francesa llueix d’allò més, i les
masses exaltades que reclamen justícia i pa, i que deixen pas després a les
masses exaltades que demanen més sang i més caps tallats, es mouen amb
entusiasme i convicció. Tot plegat, mentre Jonas i els seus còmplices escènics,
enlluernen al públic: fins i tot en un escenari buit, ho haguessin aconseguit.