Acte de valentia

Afrontar una producció escènica en els temps que corren, és una heroïcitat, mostra de coratge i valentia. Fer-ho amb una producció operística i en solitari, com ho ha fet el Festival de Peralada amb Andrea Chénier (òpera verista d’Umberto Giordano, amb llibret de Luigi Illica, estrenada 1896) és acumular tots els elements de risc possibles i confirmar-se com a motor de creació, una vegada més. L’escenografia, el vestuari, la il·luminació, el repartiment, en definitiva, tot el que té a veure amb la producció d’aquesta òpera ha estat íntegrament sota el control i responsabilitat del festival per primera vegada en la seva història. Era doncs, lògic, que l’efervescència dels violins en els primers compassos de la peça, en què es prepara una festa a la mansió de la Comtessa de Coigny, il·lustrés a la perfecció l’estat d’ànim que experimentaven dissabte al vespre tots els qui estaven relacionats amb la producció d’aquest espectacle. Arribava la Revolució Francesa a l’escenari, que servia de marc a un triangle amorós en el fons més aviat convencional.

Les estrelles de la funció, sense dubte, van ser el baríton malagueny Carlos Álvarez, que encarnava al revolucionari Carlo Gérard, i que tornava a Peralada -és un habitual- dos anys després de protagonitzar un hipnòtic i celebrat Don Giovanni, amb la Deutsche Oper de Berlín, dirigit per Roland Schwab, i el tenor argentí Marcelo Álvarez, que debutava a Peralada encarnant el poeta Andrea Chénier, que primer simpatitza amb la revolució, però que en renega quan aquesta tomba cap a l’època del terror i Robespierre fa anar la guillotina, aparell que va acabar tastant, com els polítics la mentida. Carlos Álvarez va composar un Gérard amb personalitat, de sang calenta, molt expressiu, gràcies al seu timbre enèrgic i robust, però amb un punt sobrer d’afectació. Marcelo Álvarez va bastir un poeta d’acord amb el seu propi caràcter, temperamental però sensible. En tots els casos, però, la direcció actoral no acabava d’estar ben resolta. La resta del repartiment, un encert tot ell, va estar a un molt bon nivell.  

Gérard i Chénier competeixen per l’amor de la jove comtessa Maddalena de Coigny, encarnada per la soprano Csilla Boross, que va brillar, tot i alguna estona de debilitat o vacil·lació. Gérard ha servit tota la vida a casa de la família de la comtessa i, una nit, en el transcurs d’una festa a la mansió, a la qual hi és convidat Chénier, revolucionari romàntic el qual, amb la famosa ària L’improvviso/Un dì all’azzurro spazio -un cant a l’amor a la pàtria, a la solidaritat i a la igualtat, i contra els privilegis de l’església i la noblesa-, amb què respon una befa de Maddalena, inflama l’esperit revolucionari de Gérard, el qual decideix abandonar la lliurea, deixar de ser un lacai i unir-se a la revolució, arribant a ser un dels homes propers a Robespierre. 

Parlem de l’escenografia, dissenyada per Ricardo Sánchez. El director escènic, Alfonso Romero Mora, afirma en el programa de mà que volia que fos un personatge més. Resultava molt espectacular, amb un terra inclinat, un recurs que s’ha vist algunes vegades darrerament a Peralada (Orfeo i Eurídice, Norma), i el sostre mostrant esquerdes enormes, per il·lustrar la decadència de la noblesa francesa. A cada acte, el decorat s’anava transformant. El sostre cada vegada estava més fet malbé. L’esplendor decadent esdevé abandó polsós. Els mateixos elements, però disposats i il·luminats de manera diferent, afegint-n’hi o traient-n’hi parts -fins i tot un gegantí bust de Marat-, feien de mansió, però també de carrer i plaça, per acollir finalment un jurat popular i la presó, però sempre sense perdre l’aspecte recognoscible del saló de la mansió. Visualment era força aclaparador, cert, però potser li va mancar al director d’escena una necessària subtilitat i un punt de valentia per acostar la peça conceptualment als temps que corren, aprofitant els paral·lelismes evidents amb l’actualitat política i social del nostre país. Quina és si no la funció de l’art?

Tornem a l’acció. L’acte segon se situa sis anys després. Maddalena ha caigut en desgràcia, ara és la protegida d’una prostituta i demana ajut a Chénier. Es troben i l’amor que en el primer acte s’apuntava, es referma. Gérard, per la seva banda, perseguirà Maddalena i trobarà els amants. Es bat amb el poeta i aquest el fereix greument, però Gérard, un “dolent-bo” com el defineix Carlos Álvarez, no el denuncia. El tercer acte és possiblement el més intens. Succeeix en un tribunal popular, en què es posa de relleu clarament el conflicte intern de Gérard, conscient que la revolució no ha estat com ell hauria desitjat i que Chénier no és culpable, però ja serà tard, i aquest és condemnat a mort. Les àries Nemico de la patria!?, un monòleg de Gérard, i la popular La mamma morta, en què la soprano Csilla Boross va lluir, van ser els moments més intensos. El quart acte marca el desenllaç del drama, amb Maddalena substituint una altra condemnada a la guillotina, i els dos amants llançant-se en mans de la mort, fins i tot amb una desconcertant alegria, després d’interpretar un duet vibrant. A Giordano li escauen els moments de tensió, que remarca amb melodies vibrants o commovedores segons li convingui. El resultat de tot plegat va ser un públic més que satisfet, una producció molt digna i llàgrimes estimades d’emoció als passadissos.